Des dels sectors intel·lectuals de l’espanyolisme (moderat o radical) s’està estenent la idea que els nascuts fora de Catalunya quedarien orfes de país en fer-se realitat la proposta d’independència. Des de la dramàtica sentència de Carme Chacón dient que no volia haver de triar si el seu fill havia de ser espanyol o català, o bé les declaracions recents de Luís del Olmo sobre la suposada falta de resposta d’Artur Mas per als catalans que se senten espanyols, l’apel·lació al “cor partit” dels catalans d’origen immigrant pretén, més que convèncer políticament, remoure un sentiment identitari suposadament impossible de conciliar amb la independència de Catalunya.

Però la qüestió de fons que demana d’aquesta mena de plantejaments, és de fet un intent de deslegitimar la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un  marc nacional normalitzat, que pugui despertar les mateixes fidelitats que qualsevol altra nació amb estat. Un intent que es tradueix en un discurs que redueix la catalanitat a una identitat ètnica d’uns quants, dels resistents, d’un suposat grup irreductible. Un intent de deslegitimació i de reducció del fet nacional català que es concreta per part del PP i C’s en el menysteniment de les institucions i els símbols del país, començant per la mateixa llengua. El problema, per aquests sectors, no és que els ciutadans hagin de triar, sinó que puguin triar sentir-se catalans.

Davant d’aquesta ofensiva, que ja es concreta en estratègies institucionals de gran calat com la llei Wert, convé que el PSC, el partit que ha tingut un paper històric cabdal en la integració manifesti clarament al rebuig de l’etnificació del fet migratori, apostant clarament per un model integrador que renunciï a les diferències entre catalans per raons d’origen. I cal també que sàpiga llegir en el dret a decidir un veritable punt de trobada de tots els ciutadans basada en un gest democràtic. Perquè no hi ha res més inclusiu que la capacitat de tothom de decidir quin és el futur d’aquest país. I tan de bo que poguessin sumar-s’hi aquells catalans de més recent incorporació que encara no tenen dret a vot.

No podem negar que la possible independència de Catalunya és un fet inèdit que presenta no poques incerteses. Tanmateix, cal suposar que les coses aniran desgranant-se tal com imposa la més absoluta normalitat. I en aquest sentit, es fa estrany pensar que en un país on a ningú se li ha demanat mai cap aval d’identitat, i en el qual s’ha atorgat crèdit de catalanitat a tothom qui en volgués disposar, les coses puguin anar de manera gaire diferent un cop assolida la independència. Per tant, si hom vol respostes sobre com s’han de sentir els catalans nascuts a Espanya en una Catalunya independent, només cal seguir el fil de la trajectòria dels darrers anys en aquesta qüestió. D’entrada, que cadascú se senti com vulgui, puig que aquest serà un país lliure. I després que cadascú triï mantenir els llaços sentimentals amb la pàtria que vulgui, i que els gestioni com vulgui.

Això que sabem, però, cal que sigui dit i reiterat d’una manera institucional. Cal que es reforci el discurs de la cohesió davant del més que previsible intent, durant els pròxims mesos, de dividir la societat catalana suscitant conflictes que ara ens són aliens. Cal doncs, dir ben alt i ben clar que ningú quedarà orfe de país en una Catalunya independent, perquè aquest és el país de tots.