Deia Ferran Casas, divendres, des d’aquest digital que “A partir d'avui el conseller o alt càrrec que es despengi del referèndum, malgrat que sigui unilateral, cometrà quelcom molt similar a un frau”. No hi puc estar més d’acord. Es referia al compromís que el Govern en ple va adoptar de manera solemne i cerimoniosa refermant la voluntat d’ “organitzar, convocar i celebrar el referéndum”. Lògicament, s’entén que el Govern es referia als dos referèndums que a data d’avui encara són damunt la taula: el pactat i l’unilateral, sinó aquest document no tindria cap sentit. I que per tant, és un document que, constatada la impossibilitat de pactar el referèndum, continua íntegrament vigent. Per això remarco les tres accions esmentades, que són essencials: organitzar (logística, licitacions, etc.), convocar (llei de transitorietat i decret de convocatòria) i celebrar (obrir els col.legis electorals en la data de setembre assenyalada).

De fet, hi estic tant d’acord, que confio que l’acte de divendres sigui una ocasió excel·lent per d’una vegada per totes tancar a pany i forrellat el debat sobre el com ho farem per centrar-se en el per què ho fem. És a dir, l’obsessió que ens hauria d’electrificar a tots, ciutadans, associacions i partits polítics partidaris de la independència, és com podem sumar més vots pel "sí" que mai. Què és el que podem fer, cadascú des de les nostres responsabilitats, per convertir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya en el dia de la victòria del "sí"?

I més enllà de llistes, manifestacions, concentracions, proclames i conferències, el que realment ho canvia tot és la determinació i la confiança que ens disposem a fer-ho.

Jo vaig quedar-me en aquell “unitat, urnes i independència”, i per aquest ordre, que he defensat amb dents i ungles aquests darrers anys allà on he pogut. Però ara ho necessitem en gran superlatiu, màxima confiança i màxima unitat estratègica i d’acció. Els dubtes, les ambigüitats, els missatges equívocs, la politiqueria, per entendre’ns, resten també com mai, intoxiquen. Com deia en Ferran, ara ja s’haurien de començar a considerar part d’un frau.

La confiança necessita gestos, no és un estat d’ànim que s’autoalimenta sol, s’esvaeix si no comporta acció, si no se’l cuida i se’l fa créixer. I a cinc mesos del referèndum, necessita, també, concrecions jurídiques.  Amb tota la determinació i amb tota la confiança. I, sobretot, tenint com a previsió final les “rehabilitacions” que aportarà la República Catalana i no pas les inhabilitacions i altres querelles que aniran arribant per part del Regne d’Espanya. Només avançant s’avança. Cremades les naus i els bots salvavides, només queda l’ample horitzó per davant. I la confiança que després de la nit arriba l’alba.