Les darreres eleccions espanyoles han demostrat, una vegada més,que al País Valencià només hi ha una alternativa de governs, que és el PP. El PSPV és un record cremat, diluït dins el PSOE, que només aspira a mantenir-se com a principal força de l’oposició i a ocupar els càrrecs secundaris que se’n derivin. Els socialistes valencians són uns buròcrates, una grisor, una tristor, un desastre còsmic, una llàstima. El seu secretari general i candidat a la presidència de la Generalitat, Jorge Alarte, és un secretari d’ajuntament i només fa de candidat a cua de l’oposició. A empleat, a subaltern, a grum, a xot. Cap projecte, cap il·lusió, cap esperança, cap alegria.
Com a compensació, la coalició Compromís, una amalgama on hi ha el Bloc Nacionalista Valencià i Iniciativa pel País Valencià, escissió valencianista d’Esquerra Unida, ha començat a despuntar amb força. Per primera vegada en la història el valencianisme de vocació nacional autèntica ha aconseguit portar un diputat al Congrés. Durant la segona república els valencianistes que hi havien arribat sempre ho havien fet en coalició amb forces de dreta o esquerra estatals. Però com a contrapunt de la bona notícia, Unión Progreso y Democracia, el partit neofalangista de Rosa Díez, ha tret uns resultats excel·lents –fins i tot ha superat en vots Compromís- i també ha obtingut una acta de diputat. A tot l’Estat UPyD només ha aconseguit representació parlamentària a la circumscripció de Madrid.
I no s’entén aquesta vocació espanyolista. El País Valencià, juntament amb Catalunya i les Illes Balears, és un dels territoris que pateixen un espoli fiscal feridor. Els valencians, com els catalans i els mallorquins, els menorquins i els eivissencs, tenen totes les raons de l’univers per plantar cara, per rebel·lar-se, per independitzar-se. Indignats? Si n’hi ha que en tenen motius, són els territoris que parlen català i que formaven part de l’antiga Corona d’Aragó. Per explicar la complicitat, l’apatia, la síndrome d’Estocolm dels valencians no n’hi hauria prou amb un article. Caldria un tractat. Però això tampoc resoldria el problema.
En tot cas, els valencians sensats tenen sovint l’oportunitat d’adonar-se’n. La darrera es diu sistema financer propi. Els valencians tenien una estructura bancària robusta, formada, en essència, per Bancaixa, la Caja de Ahorros del Mediterráneo i Banc de València. Les tres entitats van caure sota el control de la Generalitat. I les tres entitats han pres decisions en els darrers anys de jutjat de guàrdia. Totes tres han arriscat desmesuradament en promocions immobiliàries insensates i totes tres han acatat ordres que les han compromès en iniciatives desficaciades, com ara Terra Mítica.
El resultat de tot plegat ha estat una catàstrofe. Bancaixa s’ha fusionat, d’una manera claudicant i vergonyant , amb Caja Madrid; la CAM ha estat intervinguda pel FROB, i Banc de València –una entitat propietat de Bancaixa- ha estat igualment intervinguda després d’evidenciar uns resultats que l’han duta a la fallida. I qui hi havia al darrere de les tres empreses? La Generalitat. En el cas de Bancaixa i Banc de València, el personatge clau en el desastre ha estat José Luis Olivas, exconseller d’Economia i expresident de la mateixa Generalitat. El president de Bankia, Rodrigo Rato, l’ha obligat a dimitir com a vicepresident de l’entitat i com a president de Banc de València, però no l’ha pogut fer fora de la presidència de Bancaixa, que manté el nom i una certa estructura després de la fusió.
La patronal valenciana ha protestat amargament pels “errors” que han conduït a la liquidació del sistema bancari autònom valencià. No són capaços d’entendre que tot és conseqüència de la mateixa síndrome que ells pateixen. D’un sucursalisme impenitent que ha convertit el País Valencià en una colònia absurda.