L'Oriol Junqueras serà la persona amb més nomenclatures de Catalunya: cap de l'oposició, vicepresident a l'ombra, soci de govern, líder independentista, líder de les esquerres, el pesat de la consulta... Això en teoria és un senyal positiu. Ha fet una molt bona campanya i s'ha col·locat el segon a la graella. Per intentar anticipar els errors i consolidar els encerts, és hora de pensar com pot actuar en aquesta legislatura tan convulsa que arriba.

Errors previsibles: col·locar un independent del seu gust com a conseller i que ho faci malament (serà el conseller d'Esquerra a qui tothom atacarà, començant pel propi Govern), aprovar un retallada massa poc social per quadrar els comptes, endarrerir la consulta fins a finals de legislatura per problemes tècnics i altres prioritats (per exemple, crear estructures d'estat) o quedar difuminat per no ser en un Govern on predominin consellers mediàtics.

Encerts possibles: plantar cara a l'espanyolisme més ranci amb un pols d'insubmissió que contagiï a la societat, ser el pal de paller de la sobirania del país (sent el mitjancer entre CiU, Iniciativa i les CUP), ser el cap de l'oposició més constructiu, empàtic i punyent de la història de la democràcia, entrar al govern i demostrar que Esquerra pot gestionar fins i tot la pitjor crisi amb talent, fermesa i creativitat o engegar una regeneració democràtica necessària des de tots els àmbits de poder que controlarà (govern, oposició i agents socials).

En Junqueras és un polític no nascut per ser polític, que ha de correspondre a l'enorme quantitat de votants que van dipositar la confiança en ell i que, difícilment després de la patacada del tripartit, donaran una tercera oportunitat a Esquerra per esdevenir un partit majoritari al nostre país. Se n'espera molt d'ell, en definitiva, entrar als llibres d'història com un polític clau en la conquesta de la llibertat de Catalunya.