Que si el seu nacionalisme és erròniament ètnic, que si la fórmula que proposa és contestada per la major part de la població de Ripoll, que si el sistema hauria d'haver impedit abans la seva plasmació pràctica, la seva existència clarament antidemocràtica... no cal anatematitzar els partits per criticar o intentar combatre les seves idees. Si els embats són ad personam, és fàcil que de la criminalització es passi a la beatificació per part dels votants que, al final, són els que importen.

[noticiadiari]2/258373[/noticiadiari]
Sense acceptar el paral·lelisme ideològic entre Aliança Catalana de Sílvia Orriols i el PP badaloní de Xavier García Albiol, el cert és que tots dos comparteixen aquesta situació política que Laura Borràs ha descrit correctament, però que prèviament ja va anunciar la líder de la seva formació a Ripoll, Manoli Vega, per després ser totes dues desdites des del Secretariat de Junts: arraconar un partit que ha estat el més votat, sumant-se forces polítiques diverses que palesen que l'objectiu és evitar el protagonisme polític d'aquella formació sense oferir cap més estratègia ni proposta comuna.

Aquest és un bitllet d'anada al comandament del consistori regalat a la formació a la qual precisament es volia postergar. I és així perquè el vot té sols una petita part d'ingredients racionals. Ben al contrari, el rostre dels candidats, o la relliscada del contrincant ben utilitzada pels altres poden ser revulsius emocionals més importants que el percentatge d'augment en la pensió o el salari que hagi promès o aconseguit el govern de torn, perquè l'economia sols es valora just en el moment, però després és ben fàcil acostumar-se a allò que s'ha obtingut i fins i tot creure que la situació ara i per a nosaltres està pitjor que mai.

I més encara, no hi ha arma més letal contra formacions polítiques considerades potencialment perilloses que contrastar com certes promeses esdevenen impossibles en el moment de governar. És cert que més que el poder erosiona no tenir-lo, com apuntava Andreotti, però davant programes que dins la Unió Europea i en el marc competencial espanyol construït sota el paraigua constitucional espanyol no hi caben, és millor permetre a la gent veure com la gestió de govern redueix els assalts als cels en caigudes, més o menys controlades, als inferns.