Els estudis ho diuen clar: els joves llegeixen més que els grans, les dones més que els homes, en castellà més que en català. El Departament de Cultura demana una enèsima prova en forma d’enquesta i la prova ho tornar a demostrar. De fet, fa anys que ho sabem, però els plans de lectura de les múltiples administracions no en fan cas. Continuen dirigint-se als nens i als joves, que ja llegeixen, i obviant la llengua, com si fos igual.

A la tardor Blackie Books traurà un llibre de Gianni Rodari, que de nens i lectura en sabia un niu, en què explica com ho hem de fer per entusiasmar-los amb la literatura (que no és el mateix que els llibres, per molt que alguns sectors editorials ens vulguin despistar). La fórmula ja s’havia descobert als anys seixanta del segle passat i contínua sent immutablement certa: llegir amb ells, llegir al seu davant, llegir al seu costat. Llegir-los en veu alta, ensenyar-los bons llibres, oferir-los varietat per triar i remenar.

Però com es promou que els grans llegeixin amb els nens, si són els grans els que no llegeixen? Per què ens haurien de creure quan els diem que llegir és la bomba, si no ens veuen llegir? De fet, per què volem que llegeixin, si nosaltres no llegim? Si fa més de cinquanta anys que sabem com s’ha de fer, per què badem tant?

És una mica com quan a casa els diem que es mengin la fruita per berenar mentre nosaltres piquem una mica de xocolata mig d’amagat. Sabem, a nivell abstracte, que és el que toca dir, que és el que toca fer, però preferim no fer-ho, que diria Bartleby. I els actes són més potents que les paraules: els nens sospiten de seguida de tot allò que els diem que està molt bé però nosaltres no ho fem, i en canvi es deleixen per fer tot allò que els diem que és dolent però ens veuen fer.

I aquí hi ha la qüestió: els que fan plans per promoure la lectura, llegeixen? S’ho passen bé, llegint? Què llegeixen? Com trien els llibres? Han llegit sempre? A casa seva tenen temps i espai per a la literatura? Els seus fills, nebots, amics, els veuen llegir?

No tots els nens tenen la sort de tenir llibres a casa, i encara menys de tenir adults lectors a casa. És per això que acabem carregant a l’escola l’obligació de fer-los llegir, i la compleix: més del 70% dels joves entre 14 i 20 anys llegeix habitualment. Els adults estem al voltant del 50%.

Som capaços d’imaginar un món en què la literatura no sigui com els espinacs, sinó com les ostres? Podem imaginar un món en què tothom tingui accés a les ostres, tothom en pugui gaudir, tothom en pugui presumir? Podem convertir la literatura en un objecte de desig? Volem? Amb quina finalitat?

El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Segur, segur que vols llegir?