La veritat és que són ben pocs els escriptors vius que puguin exhibir un nombre més elevat d’obres publicades que no pas edat, més llibres, doncs, que no pas anys. Així, sense pensar-hi gaire, pel que fa a la literatura catalana se me n’acuden tres: el lleidatà Josep Vallverdú, l’eivissenc Bernat Joan i la tarragonina Olga Xirinacs. De segur que en trobaríem més encara, sobretot si girem els ulls enrere: Serafí Pitarra, Josep M. Folch i Torres, Josep Pla o Josep M. de Sagarra, per dir-ho sense cap ànim d’exhaustivitat.
 
El cas d’Olga Xirinacs és realment excepcional, de totes totes. No fa gaire que, als seus 86 anys, ha vist aparèixer el llibre que fa 87 de la seva producció literària. Es tracta de "Blau marí", el recull de contes que va anar publicant durant anys als diaris El Correo Catalán i l'Avui. Que una escriptora sigui capaç d’escriure 300 contes ja és prou indicatiu de la seva capacitat enorme d’imaginació i del seu nivell tan elevat de creativitat, com una font inestroncable que, de manera regular, crea escenaris, situacions i personatges a raig fet.
 
O.X., inicials de la seva adreça electrònica que també fa servir sovint per a signar els correus o notes, no tan sols és una escriptora prolífica, sinó que el conjunt de la seva obra és d’una solidesa i d’una qualitat tan evidents que l’han feta mereixedora de tots els premis més importants de les lletres catalanes, tant en poesia com en prosa. Parlo dels premis Josep Pla, Sant Jordi, Ramon Llull, Sant Joan, Ciutat de Palma, Caravel·la, Ciutat de Badalona, Carles Riba, Crítica Serra d’Or. No en duc el compte, però no sé si trobaríem algú més que hagi guanyat també tots aquests premis, circumstància que la converteix en una escriptora excepcional.
 
El seu compromís personal amb el país i la seva llengua, així com l’ascendència positiva que ha tingut en la vida cultural de la ciutat de Tarragona, on va néixer i on viu, sempre a la mateixa casa, li han comportat la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla de la Ciutat de l’Ajuntament de Tarragona i la distinció de Tarragonina Fidel d’Òmnium del Tarragonès, exponent també de la seva dimensió més cívica, al costat de l’estrictament literària. I amb el mateix convenciment que cap al 1978 encapçalava la comissió que reclamava català a l’escola al governador civil, fa pocs mesos que signava el Manifest per l’escola catalana, més de quatre dècades després, expressió de la situació del país, encara.
 
Membre del grup que fundà Òmnium Cultural a la comarca, en ple franquisme, en fou la segona presidenta en el període 1975-1979. Aquells anys, al capdavant d’un petit grup de professors de català, es desplaçà a fer-ne classes a les escoles públiques de Vila-seca, gràcies a una decisió del darrer batlle franquista. En aquest municipi de l’àrea metropolitana de Tarragona, el perfil demogràfic atorga un pes molt destacat a la població d’origen no catalanoparlant, motiu pel qual Olga Xirinacs va prioritzar l’aprofitament d’aquella porta a la normalitat que es començava a obrir.
 
Casa seva se situa en un lloc de privilegi, just al primer pis del número 1 de la Rambla Nova i té davant l’emblemàtic Balcó del Mediterrani. Sense sortir de casa pot mirar la mar sense obstacles, fins a l’horitzó més llunyà, i fer un retrat sociològic acolorit de les persones i personatges que dia rere dia, faci fred faci color, hi hagi vent o pluja, s’acosten al Balcó a “tocar ferro”, expressió tradicional amb què la gent de Tarragona anomenem el ritual d’anar fins a la barana i repenjar-nos-hi uns instants, mentre deixem que la mirada es perdi mar endins. És aquest un indret singular on els tarragonins de tota la vida comparteixen espai amb els passavolants ocasionals i aquells que, amb presses, s’hi mouen amb pas accelerat, inconscients del pes simbòlic del lloc per on passen.
 
El “Balcó”, situat al capdamunt d’un espadat prou pronunciat perquè hi perdi la vida qui hi caigui, és també un lloc tradicional de suïcidi a la ciutat. No és estrany, doncs, que a l’Olga no li calgui sortir gaire de casa perquè ho té tot a l’abast: la mar i la mort. I aquests són sens dubte, els dos temes més reiteratius de la seva obra literària, la qual adquireix uns nivells notables d’excel·lència, tant en els seus poemes, com en la seva narrativa, des del primer llibre, "Botons de tiges grises", fins al darrer, "Blau marí". Amb una mirada ràpida als títols de la seva obra n’hi ha ben bé prou per adonar-se com aquests delaten, com deien, els seus centres habituals d’interès: la mort i la mar.
 
En aquestes alçades de la història, som moltes les persones, no sols a la seva ciutat, sinó en el conjunt del país, que esperem, d’ençà de fa molts anys, que a Olga Xirinacs se li atorgui l’únic guardó que encara no té: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Resulta francament incomprensible que, a hores d’ara, encara no se li hagi concedit. Si el seu historial cívic en justifica l’honor, l’excel·lència de la seva obra literària, reconeguda ça i lla amb tots els premis possibles, li confereix un lloc destacat a les lletres catalanes. I, doncs, com és que encara no se n’ha oficialitzat el lliurament?
 
És lògic que el jurat tingui en compte els escriptors de tots els Països Catalans, però, ben sovint, hi ha qui és capaç d’anar de Barcelona a València o a Mallorca, sense passar per la Catalunya Nova, tot oblidant que, a la Balear major, s’hi anà, no pas des de la capital catalana, sinó des de Salou, Tarragona i Cambrils, i que abans d’arribar a la ciutat del Túria, hi ha la Tortosa de Cristòfor Despuig i Gerard Vergés, la Ràpita de Sebastià Juan Arbó i la Tarragona de Josep Ixart, Pin i Soler, Antoni Rovira i Virgili, Domènec Guansé, Ramon Comas, J. A. Baixeras i Olga Xirinacs.