Per a un ateu com jo, participar de certes litúrgies cristianes, empès per les supersticions de la meva família política, és tota una experiència colpidora. El diumenge de Rams, i per segon any consecutiu, vaig acompanyar-los a beneir la palma. Dic acompanyar perquè em vaig negar en tot moment a participar en res. Fins i tot rebutjava aguantar la palma com si en tocar-la em pogués transmetre una descàrrega elèctrica. Però confesso (i no va amb segones) que veure una plaça plena de creients de temporada, sacsejant palmes i palmons amb devoció exagerada i sota la mirada benvolent del capellà, em va semblar una performance col·lectiva sensacional.

El que sempre m’ha fascinat, des de petit quan els meus pares m’hi portaven, és la processó dels Armats de Vic. Per la seva solemnitat, el silenci sepulcral que es genera entre les passes arrossegades dels soldats romans, els ulls dels qui s’amaguen sota les caputxes punxegudes i negres de les vestes i la foscor il·luminada només per torxes que generen suggestives imatges ideals per despertar els malsons més aterradors. Suposo que part de culpa que el que escric sigui tan fosc és l’admiració per aquesta desfilada macabra entre els carrerons del nucli antic de Vic, que per una estona et transporten a la cruel Roma imperial de fa quasi dos mil anys.

Dedicant-me al teatre, entendreu que no pugui evitar trobar la part d’espectacle que tenen els actes religiosos: des del capellà dient missa (hi ha grans actors rere els altars) fins a les parafernàlies com les processons, que despleguen tots els efectes especials dels que disposen.

Tot sigui, tal i com fem amb el teatre, per mantenir la il·lusió de l’espectador i assegurar-nos que, com a mínim un cop a l’any, tornarà.

Si això és el que volen, doncs donem-los pa i circ.