El missatge de Pablo Iglesias, en la seva visita llampec a Catalunya, és ben nítid. Tant que es pot resumir en la famosa frase “antes roja que rota”. Com tants polítics espanyols que vénen al nostre país a fer campanya, el líder de Podemos no s’ha pogut sostreure de perdonar la vida als centenars de milers de catalans que hem fet una aposta per a un estat propi. Tolera un abstracte dret a decidir, però adverteix que ell defensa la unitat de la pàtria espanyola. Resulta menys intransigent que Rajoy i menys poruc que Pedro Sánchez. En canvi, exactament igual que els líders dels dos partits ara per ara majoritaris, comet l’imperdonable errada de considerar el president català com a subjecte no vàlid per a reclamar la llibertat nacional del poble de Catalunya.

És ben curiosa aquesta dèria dels polítics estatals de negar legitimitat a les institucions catalanes. Un president que defensa un projecte polític àmpliament referendat per les urnes i avalat per reiterades mobilitzacions populars és menystingut fins a l’insult per part d’un líder que diu reclamar valors democràtics i cívics.

La seva apel·lació a la “casta” l’ha convertit en l’estrella emergent de l’escenari mediàtic, empès per unes constants aparicions a unes televisions privades, els interessos de les quals deuen tenir prou a veure amb el d’alguna casta, o simplement amb  les estratègies electorals dictades des de la Moncloa. Un personatge destinat inicialment a dividir el vot de les esquerres en les eleccions europees, s’ha escapat de les mans dels seus padrins i ara esdevé l’esperança per a molts ciutadans desenganyats del ferri sistema bipartidista espanyol.

A Catalunya, Podemos espera sumar adhesions a la seva causa amb un programa tant simple com conegut: anar contra CiU. Aquest argument ha estat reiteradament utilitzat per a molts. Ara en aquest joc a la contra se’ls afegeix Pablo Iglesias. Ja s’ho faran. En tot cas sempre ens queda el consell de suggerir-li que es dediqui  més a construir que no pas a destruir, tan desoït pel fanatisme anticonvergent, i amb tan pobres resultats.

Els qui estem tres dies per setmana a la capital del regne, sabem que “la casta” com diu Pablo Iglesias, o les oligarquies madrilenyes, en boca de Francesc Cambó, acabaran per integrar en el sistema el nou projecte, tal com es va fer el seu dia amb gran èxit amb aquell PSOE marxista encapçalat per dos líders que si no portaven cueta, poc els faltava. En el fons la preocupació més gran a Madrid és el procés nacional de Catalunya. Per això, com Pablo Iglesias, es dediquen a combatre amb totes les seves forces el president Mas. Coincidències de la vida