Disset de setembre de 2020, el President Torra seu al Tribunal Suprem. No ho fa en qualitat d'acusat, ho fa com a condemnat i recurrent a la vista per l'apel·lació presentada per la seva defensa contra la inhabilitació d'un any i sis mesos, imposada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I ho fa per haver trigat tres dies més del termini imposat per la Junta Electoral per retirar una pancarta que reclamava la llibertat de les preses i presos polítics i lliure retorn de les exiliades.

Una aberració jurídica, un despropòsit polític i un atemptat contra els principis democràtics i els drets civils i polítics. S'ha dit per activa i per passiva. I, al mateix temps, una situació absurda que ha abocat a l'independentisme a una nova batalla campal difícil d'entendre i comprendre en termes que no siguin estrictament partidistes.

Els darrers mesos i, especialment, les darreres setmanes, el clam per un acord ha estat evident, i inversament proporcional a la seva existència. ERC, que es veu amenaçada per una dura estratègia de desgast per part de l’espai postconvergent per assumir la presidència en funcions, intenta sense èxit una solució acordada. Saben que l'interinatge a la presidència els pot passar factura electoral perquè coneixen les arts de desgast del seu soci de govern i, alhora, saben que una part important de l'electorat està esgotada i comparteix la seva idea d'un temps de calma i estabilitat. Reclamen eleccions sense forçar-les sortint del govern, les imploren i les supliquen. I com més ho fan, més aguda és l'estratègia de Puigdemont i Torra per fer-los suar el final de la legislatura. Per la seva banda, la CUP ha proposat eleccions i respondre a la inhabilitació amb la "via Venturós", i aquí és important no confondre els termes.

La CUP ha exposat amb claredat que les eleccions anticipades són necessàries perquè el govern està absolutament dividit i no té cap mena de projecte polític compartit ni en matèria social ni en estratègia independentista, de fet el mateix President Torra va donar per esgotada la legislatura al mes de gener i va assegurar que convocaria eleccions quan s'aprovessin els pressupostos. Mentre no hi ha eleccions i una nova configuració del Parlament i el govern, la via Venturós permetria evidenciar que el govern no accepta la inhabilitació de Torra amb la seva direcció política i efectiva, sense que la inhabilitació tingués massa efectes amb un govern ja en funcions per la mateixa convocatòria electoral. L’objectiu de la proposta és clar, presentar una resposta unitària, cívica i democràtica davant de l’enèsim atac a les institucions catalanes i evitar que sigui un tribunal qui decideixi les eleccions o la presidència de la Generalitat.

La proposta cupaire, però, té un hàndicap difícilment superable que la distingeix enormement del cas de l'alcaldessa berguedana. En aquella ocasió, tant la decisió de desobeir a la Junta Electoral, com la resposta a la inhabilitació va comptar amb el consens previ de les forces polítiques i van enfrontar-se plegades amb una estratègia compartida. En el cas del President, tant la decisió de no despenjar inicialment la pancarta com la de treure-la amb retard va ser unilateral, sense consultar ni consensuar res amb ningú. Però sobretot, tant Torra com Junts per Catalunya s'han negat i es neguen a consensuar res amb les altres forces polítiques, ni tan sols amb el seu soci de govern, i es limiten a dir que no a totes les propostes sense fer-ne cap de pròpia.

Això sí, les dosis de lliçons, retrets i atacs a tothom que fa propostes no s'atura, fins al punt que la mateixa portaveu del Govern, Meritxell Budó, va acusar la resta de l'independentisme de "normalitzar la repressió", el mateix dia que es feia pública l’acusació particular de la Generalitat contra dos participants de la Vaga General del 8 de novembre de 2017. I va fer-ho ni més ni menys que des del mateix espai polític de Felip Puig o Miquel Buch, les bales de goma i de Foam, les tàser, les càrregues a l'aeroport i a Urquinaona, els seguiments i l'espionatge polític a l'independentisme, les detencions d'antifeixistes, "l'anirem fins on els permeti la llei i una mica més enllà" i les desenes d'acusacions particulars, incloses les de l'Ibrahim i Charaf que van passar quasi nou mesos en presó preventiva i a qui la Generalitat volia tancar entre reixes durant tres anys i mig.

I és que tot plegat no només posa en relleu la manca d'estratègia política de l'independentisme, sinó la instrumentalització partidària i partidista que alguns fan de la repressió al mateix temps que l'exerceixen. I aquesta instrumentalització, quan hi ha desenes (o centenars) d'atestats policials dels Mossos d'Esquadra que serveixen com a base –real o inventada- per a les acusacions de la Fiscalia, o fins i tot directament dels lletrats de la Generalitat, esgota la paciència de qualsevol.

Ara mateix, gràcies a l'entramat de la policia política que hi ha als Mossos al servei del govern, centenars de persones es troben investigades o acusades, en mans de jutges, fiscals i lletrats de la Generalitat, sovint compartint comparsa acusatòria amb l'extrema dreta. I a totes elles les volen empresonar durant anys o dècades.

Som moltes les que tenim processos oberts i patim la repressió per la nostra activitat política, per vagues, manifestacions, per penjar pancartes, per organitzar-nos. Però també som moltes les que convertim aquesta repressió en un motor més per a seguir treballant pels objectius polítics que ens ha dut a patir-la. Comença a ser hora de tocar de peus a terra i a dir les coses pel seu nom, que instrumentalitzar la solidaritat antirepressiva des de posicions partidàries i partidistes no ens ajuda a capgirar-la i convertir-la en aquest motor de lluita que ens empeny, ans al contrari, ens esgota la paciència.