Deia el filòsof Paco Martínez Soria que "La Ciudad no es para mí". És una de les pelis més vistes de la història del cinema espanyol. Feta durant aquell franquisme on la gent marxa dels pobles moribunds per entaforar-se als taüts de ciment dites ciutats. Del clot al clot. La vida és supervivència amb BSO de The Walking Dead. Ara Paco Martínez Soria podria rodar una seqüela de "La Ciudad no es para mí" al segle XXI. Les ciutats tan grans, poderoses, invencibles... però és on s’ha patit més durant la pandèmia. La gent tancada a les corralines de formigó vertical. Les ciutats no han sabut-pogut donar resposta als problemes dels seus ciutadans. Ara les ciutats també ens volen solucionar el canvi climàtic. Ja ens falta aire.

Diuen que les grans ciutats s’han agermanat a la Conferència Mundial pel Clima (COP26) de Glasgow. Lideren Barcelona, Londres, París. Tots contra la catàstrofe. L’alcaldessa Colau ha dit que continuarà fent superilles, carrils bici, l’aposta pel transport públic... Molt bé. La pregunta és si a les ciutats del futur hi haurà ciutadans. Hi viuran? O només aniran a oficines granja i menjaran gelats granja?

Aquest és el problema: ciutats sense persones vivint-hi. Ciutats robòtiques. Ciutats decorat. Ciutats rentadora d’ànimes. De fet anem, com el cas de Barcelona, a ciutats Amish amb poca gent i aïllada. Comunitats entre ancestrals i primitives. Grups escollits, selectius, o resistents. Persones encerclades per edificis i negocis. Ciutats cada cop més colossals, fortes, sobiranes, enlluernadores... però sense persones per viure-hi. Només per treballar i gastar. Ciment versus pell. BCN neta. L’escombra escombra persones. Ara les persones són brutícia per a les ciutats.

Ja poden parlar de les ciutats i el canvi climàtic i de la vida al més enllà. És al contrari del que diuen. Potser sí que el 55% de la població mundial viu a ciutats. I? Podran continuar vivint-hi? Aquest és el tema. Ja va dir l’arquitecte del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), Josep Lluís Sert, que "les ciutats han de ser per a les persones i no les persones per a les ciutats". Era un moment (els anys vint i trenta del segle XX pre Guerres) que es somiava el futur. Perquè cada època somia la següent. Després va arribar Paco Martínez Soria i va dir que "La ciudad no es para mí". Una peli de futur: a Glasgow, Barcelona i Júpiter.