A Catalunya es produeix recorrentment un debat sobre si es pot o no es pot pactar amb el PP. Els grups de centreesquerra i els grups catalanistes o independentistes insisteixen sovint, i de forma periòdica i freqüentment teatralitzada, en que no es pot o/i no s’ha de pactar amb el PP. A la realitat, tots ells sense excepció (uns més que altres també es cert), quan els hi convé hi pacten sense cap rubor, sigui als ajuntaments, als consells comarcals i, en alguns casos, també a les diputacions, la Generalitat o a Madrid. De fet, el tema de pactar o no amb el PP és un debat fals. Les qüestions realment importants són: quan –en quines circumstàncies- cal pactar-hi o no; com –de quina forma- cal fer-ho o no; per a fer què –amb quins continguts- cal pactar-hi o no; i sobretot, per què cal fer-ho o perquè no cal fer-ho –en funció dels objectius finals, estratègics.

Recordo perfectament una entrevista a Xabier Arzallus al Canal 33 després de la primera victòria, amb majoria no absoluta, de José María Aznar, en la que Jaume Barberà (aleshores un dels periodistes líders mediàtics de la televisió catalana) li preguntava si estava disposat a pactar amb Aznar i el PP. La resposta d’Arzallus va ser contundent: ell i el seu partit (PNB) estaven disposats a pactar amb el diable si això els hi permetia avançar en els seus objectius finals: la independència i un estat propi per a Euskal Herria. Crec que Arzallus (i almenys una part del PNB) tenia molt clars els criteris que porten a la decisió de pactar o no amb el PP (diable): les circumstàncies, les formes, els continguts i sobretot la possibilitat d’avançar en els objectius finals. Dit d’una altre manera, el quan, el com, el per a fer què, i el perquè.

De fet, hi ha pactes estratègics, que tenen en compte els objectius finals dels que pacten ja que permeten aconseguir-los o almenys avançar-hi de manera substancial. En canvi, els pactes tàctics pretenen aconseguir alguns objectius immediats o a curt termini. Crec que el pacte entre Convergència (CDC) i Unió (UDC) és un clar exemple de pacte estratègic que perdura en el temps. Segurament és un pacte ideològicament feble –i per això hi ha tant sovint diferències d’opinió que s’airegen públicament- però en canvi és un pacte fort des del punt de vista dels objectius polítics d’aconseguir el poder, mantenir-lo i utilitzar-lo per a determinats objectius que des de CiU es consideren bàsics. Crec que el Pacte del Tinell, el del primer tripartit, és un altre exemple clar de pacte estratègic amb un objectiu fonamental: la reforma de l’Estatut; de fet, aquesta reforma era un mitjà per a un objectiu més ambiciós (potser massa ambiciós i poc realista en aquell moment): la reforma de l’Estat espanyol en un sentit federal, la consecució d’un Estat espanyol realment plurinacional, pluricultural i plurilinguïstic. Per a alguns dels firmants del pacte aquest era ja l’objectiu final mentre que per altres era un avenç important cap als seus objectius finals d’independència i estat propi. Aquest és un cas de pacte ideològicament fort i políticament més feble, com van demostrar les excessives dissensions existents en el govern. En canvi, crec que el pacte per a un Govern d’Entesa, el segon tripartit, és un bon exemple d’un pacte de caràcter tàctic, sense objectius finals clars, i així li va anar! Els pactes amb el PP a ajuntaments i consells comarcals, per part de qualsevol dels altres partits, o a diputacions i al govern de la Generalitat, per part de CiU, són crec altres exemples clars de pactes de caràcter tàctic.

La realitat és molt complexa i, fins i tot en el cas del PNB, les seves diferents ànimes, tant en l’àmbit ideològic com en el nacional (independentisme o no) que, d’una banda, li van permetre ser durant molt temps la força política majoritària a Euskadi, d’altra banda li han fet difícil fer pactes estratègics en part amb el PSE-PSOE i del tot amb el PP. El cas de CiU és semblant i, fins i tot, es manifesta de forma més acusada. La seva indefinició i ambigüitat ideològica i nacional els hi permet, d’una banda, obtenir suports majoritaris i d’un ampli ventall ideològic i també des de la perspectiva nacional. D’altra banda, però, aquesta mateixa indefinició i ambigüitat els hi fa difícil establir pactes estratègics amb altres forces polítiques i, molt particularment, amb el PP d’un costat o amb ERC de l’altre.