Aquest 14 d’abril, a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, s’ha fet pública una declaració amb el títol “Per uns acords nacionals al servei de la cultura”, signada per set noms de llarga trajectòria en el camp de la cultura i que són exponents d’un ample ventall de sensibilitats polítiques. Es tracta de Teresa Cabré, Carles Duarte, Isona Passola, Joan Subirats, Marina Subirats, Joan Manuel Tresserras i un servidor. Han estat aquests noms com podien haver estat uns altres: l’atzar d’unes relacions creuades els ha dut a coincidir, ara i aquí, en una mateixa reflexió i a alçar la veu per dir allò que duu al pap pràcticament tothom que ha gaudit i patit la vida cultural del nostre país. Com el nen del conte, no han fet gaire més que dir “el rei va nu”, una cosa que veu tothom i que calia reiterar en aquest inici d’etapa. Un “rei” que és la cultura i una “nuesa” que és la manca de protecció i de cooperació que l’afecta per compte de la política, en la mesura que aquesta, després de tants anys d’autogovern, encara no ha estat capaç de dotar la cultura dels consensos bàsics que han de garantir la seva autonomia i el seu ple desenvolupament.  

La declaració adverteix  que “el món està immers en un tomb que ve a capgirar moltes coses” i que serà per a bé o per a mal depenent “de la nostra capacitat d’embridar els canvis i de conduir-los cap a més llibertat, més igualtat i més sostenibilitat, enfront de les derives populistes que propicien les noves oligarquies globals i que apunten cap a més servitud, més desigualtat i més entropia”. I afegeix: “El camp de la cultura és clau en aquesta direcció. No en va és on es couen les idees i les inflexions en les conductes col·lectives, així com l’autonomia dels humans respecte de tota mena de poders no democràtics”. I rebla el clau dient: “Per això, és més decisiu que mai que les polítiques culturals s’allunyin definitivament de ser eines de ningú per esdevenir eines al servei del comú. I que es dotin d’una eficiència màxima” que només pot sorgir d’uns objectius estratègics compartits i de la cooperació entre totes les administracions, cadascuna des de les funcions que li són pròpies o que entre elles acordin. 

Va ser l’economista John Maynard Keynes, membre del famós Grup de Bloomsbury (format per intel·lectuals i artistes, entre els quals Virgínia Woolf), qui primer va referir l’expressió “arm’s length” (la distància d’un braç) a la relació entre la cultura i la política, venint a significar la separació higiènica que calia establir entre ambdues perquè la cultura disposés de l’autonomia que ha de ser-li inherent. D’aquesta idea, en van sorgir els primers  “Arts Council”, aquells organismes que, al món anglosaxó, han tendit a responsabilitzar-se de les polítiques referides a les arts, sense dependència governamental ni instrumentalització partidista i sense servituds respecte de la contingència política de cada moment. Entretant, el món d’arrel napoleònica generava el model invers: els “Ministeris de Cultura” o la responsabilitat directa del poder democràtic envers la cultura. Una contraposició de models interessant, que permet lectures crítiques i que ofereix llums en totes dues direccions, però que avui va perdent sentit, perquè es fa evident que hi ha maneres de garantir l’autonomia de la cultura sense necessitat de prescindir de la inexcusable responsabilitat dels governs democràtics en la defensa i el desenvolupament de la cultura. 

En efecte, hi ha una altra manera de garantir el principi de l’arm’s length. És el pacte objectivador entre les forces democràtiques sobre les metes estratègiques a perseguir i sobre les continuïtats que demanen a través de les successives legislatures. I és el consegüent pacte entre les diverses administracions sobre l’acció cooperativa que han de desenvolupar per bastir un sistema nacional d’equipaments i serveis que respongui als drets culturals de la ciutadania i que comporti també una opció clara per la creació i la innovació i per una creixent projecció de la nostra cultura al món. 

Cal esperar que tothom estigui a l’altura dels reptes que la nostra cultura ha d’encarar i de l’entesa estratègica i l’esforç compartit que això exigeix. I que, en conseqüència, tothom es disposi a protegir i desenvolupar la cultura fent possible el pacte que ha de preservar-la de la brega política contingent i ha de dotar-la d’una autèntica ambició nacional.