Doncs sí que està esplèndid el Miquel Iceta! Amb unes enquestes que en cap cas donen al seu partit una xifra que arribi a la vintena de diputats (Pasqual Maragall en va assolir 52 l’any 1999!), en Miquel es proposa de regalar fins a tres llocs de sortida als hereus de la difunta Unió Democràtica. Els recorden? Segur que sí. Són aquell grup d’homes i dones que, capitanejats per Josep Antoni Duran i Lleida des del Palace de Madrid, van gaudir d’una enorme sobrerepresentació mentre van anar de la mà del pujolisme. Per contra, quan les circumstàncies van fer-los presentar sols a unes eleccions, van topar amb la duresa de la realitat. Zero diputats. I per tant, zero influència.

Amb uns deutes monstruosos de més de 22 milions d’euros i amb els canals d’ingressos –ortodoxos i heterodoxos– tancats, els homes de Duran van fer fallida econòmica i van entrar en un procés de liquidació el març d’aquest mateix any. Poc després, van muntar un nou xiringuito (aquest sense els deutes de l’anterior, que haurem de pagar entre tots, com sempre) que respon al nom d’Units per Avançar, precisament la mateixa organització que ha pactat amb els socialistes de Miquel Iceta per assegurar-se unes cadires al Parlament que sols mai aconseguirien.

És ben fàcil d’entendre que dues organitzacions en franca decadència uneixin esforços per posposar allò que és inevitable. Ara bé, al mateix temps, m’assalten algunes preguntes. La primera és com justifica Iceta –que sempre ha estat un assot del que va representar JxS, per allò del pacte de l’esquerra amb la dreta– el seu acord amb polítics que no accepten el matrimoni homosexual, que voten contra l’adopció d’infants per part de persones del mateix sexe o que són partidaris de les escoles privades que segreguen nens i nenes.

A l’altre costat de la balança, com pot lligar el seu destí a la –cada vegada més– filial catalana del PSOE un home com Ramon Espadaler? Un home que encara no fa dos anys declarava que “reconèixer Catalunya com a subjecte polític és quelcom innegociable per a Unió. Vet aquí una diferència essencial entre nosaltres i el PSC”. El mateix PSC gràcies al qual aconseguirà l’objectiu últim: ser novament diputat. Un preu ben barat per deixar de creure que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. Un preu ben barat per anar de la mà d’un partit clau en tota l’estratègia d’aplicació de l’article 155 i de liquidació de les institucions catalanes.

Els contraris als matrimonis homosexuals i els contraris a considerar Catalunya un subjecte polític. Els partidaris del suport econòmic a determinades escoles elitistes i els partidaris del front del 155. Aquells que es fan selfies amb els dirigents del Partit Popular i que coincideixen en manifestacions amb l’extrema dreta més rància i més violenta i aquells que continuen creient que no totes les persones som iguals i que no hauríem de tenir les mateixes oportunitats. En definitiva, un pacte entre reaccionaris d’una banda i l'altra. Un pacte de perdedors.