La legislatura al Congrés dels Diputats sembla que no acaba d’arrencar. A l’espera d’una nova setmana de moviments -o potser són més aviat gesticulacions?-, ni Sánchez ni per descomptat l’immobilista Rajoy són capaços de configurar una majoria que permeti formar govern i acabar amb la situació d’interinitat.

L’aritmètica parlamentària d’aquest nou període de la política espanyola ha quedat, sens dubte, marcada per la fi del bipartidisme. Ni PP ni PSOE poden, per si sols o amb el suport puntual de grups minoritaris de la cambra, configurar aquestes majories per tal de suportar un executiu. La irrupció dels nous partits, essencialment Podem i Ciutadans, ha sacsejat el panorama parlamentari a l’estat espanyol, però sobretot, ha canviat la manera com s’afronten les negociacions per configurar majories.

Espanya ja acumula 105 dies amb govern en funcions i ha igualat el temps que Catalunya va necessitar per poder investir Carles Puigdemont després del 27-S. És curiós veure com alguns dels mitjans als que aquesta situació de provisionalitat a Catalunya els generava una visió catastrofista ara encaren pacientment l’espera mentre s’intenta bastir una majoria estable a Madrid. Hi ha, però, un element en comú entre les dues situacions: tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats, aquestes majories depenen sí o sí de noves formacions polítiques.

Aquests nous partits –Podem, Ciutadans, la CUP- sorgits en els darrers cicles electorals són fills –fonamentalment- de la creixent insatisfacció de la ciutadania amb un classe política que, des de la Transició, s’ha anat sentint cada cop més acomodada i menys vigilada, generant tots els vicis i tics que coneixem sobradament i que han dilapidat la confiança que s’havia dipositat en ella. Nous partits que s’han ubicat, de forma més o menys definida en un espai ideològic, però el principal actiu dels quals és aquest concepte difús que anomenem “nova política”.

A l’entorn d’aquest gran paraigua que representa la “nova política” s’hi acumulen una sèrie d’elements que sembla que han de ser, simplement amb anomenar-los, la solució a tots els mals. “Transparència”, “democràcia participativa”, “llistes obertes”, “limitació de mandats”, “2.0” o “cares noves” són mantres força repetits quan es parla de la construcció d’aquesta política per als nous temps. Per descomptat, estic radicalment a favor d’explorar la innovació que ens planteja cada un d’ells –i molts d’altres- per a un exercici tan depauperat com el de la política, però sense caure en la superficialitat i la gesticulació.

El que de moment, però, no sembla formar part del credo d’alguns d’aquests nous actors és el valor de la governabilitat. El pacte, per a generar climes d’estabilitat, que necessàriament implica la cessió en alguns dels propis punts programàtics, sembla de moment un desgast que sovint algunes de les noves formacions polítiques no estan disposades a assumir. La prova és la dificultat per assolir acords en països com Catalunya i Espanya, on tot cal dir-ho, la cultura del govern de coalició tampoc està gens implantada –cap ni un en 39 anys a Espanya, només 7 anys de tripartit de 36 a Catalunya-. El govern de Junts pel Sí, que de facto és una coalició de CDC i ERC, té l’oportunitat de revertir aquesta tradició.

El problema és que aquest gest –perquè tan sols és això, un gest- impedeix posar en pràctica un dels principis elementals de la política: arribar a un acord que generi solucions intel·ligents deixant enrere les posicions inicials de cadascú.  En moments on de forma reiterativa situem el dilema entre la nova i la vella política, correm el risc de perdre de vista que moltes vegades el debat està entre la bona i la mala política.