Temps enrere, un vicepresident del govern de les Illes Balears em va sintetitzar el fenomen valencià: “S'han mogut massa diners”. Tenia raó. La bombolla immobiliària, amb totes les derivacions cap a la indústria, el turisme i la banca, va generar una riuada de capitals i una sensació massiva d'enriquiment. Qui no obria un negoci al calor de la rajola, especulava amb les possibilitats urbanístiques del seu camp de tarongers. Una coneguda escriptora ho va referir, escandalitzada, en un article escrit després d'assistir a un casament en Castelló: els comensals cridaven per igual “Vivan los novios” com “Vivan los PAI” (els plans d'actuació integral que proliferaven per tot arreu). D'aquesta glòria terrenal es beneficiava el PP, sumant majories fabuloses. I dins del PP creixien simultàniament les oportunitats de negoci personal, el tràfic de favors i el sentiment d'impunitat.

D'entre els casos axiomàtics que el País Valencià ha aportat a les antologies de la corruptela i la sospita, a Nació Digital hem relatat ja el de Rafael Blasco, el Fouché del temps modern. Faltava parlar de Juan Cotino, el padrí de les bones ànimes. Regidor de Seguretat amb Rita Barberá, director general de la Policia i delegat del Govern amb Aznar, conseller d'Agricultura, de Benestar Social i d'Urbanisme amb Paco Camps, i actual president de les Corts Valencianes amb Fabra, en la figura de Cotino cristal·litzen els dos grans defectes atribuïbles a un servidor públic: curt per a la política, llarg per al negociat. No surt imputat en cap instrucció, no de moment, però se'l vincula amb el cas Rabasa, la visita del Papa a València, els divertiments de la trama Gürtel, els pagaments en negre a Bárcenas o el saqueig d'una depuradora. Centenars de milions d'euros transvasats de l'administració pública a empreses vinculades a la família. Podríem afegir també les vergonyoses coaccions a les víctimes de l'accident del metro, oferint treball a canvi de silenci.

Cotino queda sempre retratat com un aconseguidor, com l'home que ajuda les parts a culminar l'entesa i repartir el benefici, com el bon padrí que no descuida la seua gent. No deixa de ser un capítol més: aquest cap de setmana s'han filtrat unes gravacions policials on el seu nebot li explica a l'interlocutor el “paper” que jugarà el tio Juan en la concessió d'un contracte públic. Tots els grups d'oposició han demanat el seu cap, però Cotino no es regeix ni per les elementalitats democràtiques ni pel respecte als valors socials que, en teoria, representa. Com a home de profunda convicció religiosa –memorable el rictus beat en presència de Benet XVI- la seua escala de valors oscil·la entre el bé i el mal. I mentre ajuda els que són com ell, Nostre Senyor entén i perdona. Cotino és a la societat valenciana el que les paparres als gossos abandonats. Aquestos paràsits, però, tenen la decència de no combregar cada diumenge.