S’equivocaven de dalt a baix aquells que deien que la gran manifestació del 10 de juliol no tindria repercussions tangibles. Alguns dels efectes ja s’estan veient, i alguns els veurem amb nitidesa aquest onze de setembre. A la llarga, els resultats d’aquella jornada històrica seran positius per a les llibertats i els drets dels catalans, però a curt termini, i en concret en la diada d’avui, les conseqüències seran desafortunades.

Avui pagarem el preu de l’èxit de juliol. Els que vam tocar el cel amb els dits aquell dia, avui estem condemnats a veure una cara ben diferent de la dura realitat. Perquè les forces de l’establishment porten tot l’estiu mirant de frenar els aires de revolta i de primavera catalana que revestien els carrers de Barcelona el 10 de juliol. D’entrada, vam veure com els partits de sempre s’apuntaven a tallar les ales d’unes iniciatives populars al Parlament que, en bona part, recollien els clams del poble. I de manera conscient o intuïtiva, estem assistint a un reforçament dels aparells per provar de frenar el descrèdit general de la classe política.

També tenim ofensives més discretes de la gent d’ordre, espantats tant pel separatisme rampant com, sobretot, per la deriva espontània de tot plegat (deriva perfectament encarnada en les consultes populars a més de 500 municipis). Això ho comprovem de forma ben gràfica quan el nostre més que un club tanca més que un horari per més que un partit, provocant més que una nosa en un dia més que emblemàtic, amb una intenció més que trapella. Juraria que aquesta mena de moviments també formen part de la reacció al 10-J.

Però de vegades, els que fan més mal no són els més contraris. La idea que el 10-J fou la més gran demostració independentista de tots els temps (idea raonable) porta a pensar que el dilema més important del país és avui el debat entre secessió i unió respecte a Espanya (pensada prou sostenible). Però d’aquí se salta a la impressió que les pròximes eleccions es jugaran en clau de plebiscit sobre la sobirania política de Catalunya (impressió més que discutible, havent-hi un altre plebiscit més candent sobre el llegat del tripartit de Montilla). I fent el triple salt, s’arriba a la conclusió que hi haurà vots independentistes per donar i vendre (conclusió radicalment suïcida).

L’estampa de quatre o cinc grups desfilant sota pancartes idèntiques, marcant paquet, barallats entre ells, reclamant l’atenció del personal i pidolant per les simpaties electorals del respectable, no serà una imatge edificant. La premsa de casa estarà pendent dels recomptes de cada regiment, de qui la té més llarga (la processó), i de qui la diu més grossa. La premsa de fora se’ns riurà a la cara, per dir-ho amb elegància. I nosaltres haurem de posar-hi paciència, esperant que algun dia torni aquella imatge compacta, fraternal, inexpugnable, del milió i mig que esgrimia dignitat.

Imatge que tornarà, no ho dubtem.