Ens agraden els gestos, en aquest país. Ens encanten i fins i tot som capaços d'emocionar-nos-hi. És ben lògic. Quan no es té poder polític real, ni prou coratge per exercir-lo per damunt del que es disposa legalment, llavors només hi ha espai per a la gesticulació. És quan governants i poble vibrem amb els gestos, perquè no tenim res més, ara i tant, que ens faci vibrar.

El darrer episodi gestual ha estat amb motiu de l'emissió conjunta i simultània del mateix film per part de la Televisió de Catalunya, la valenciana À Punt i la balear IB3. Es tracta de la pel·lícula La mort de Guillem, on es narra l'assassinat de l'independentista català de Burjassot Guillem Agulló, a mans de membres del grup nazi Komando Marchalenes IV Reich.

Constatar que emetent el mateix, a la mateixa hora, donava, a més, uns bons resultats d'audiència, generà una certa eufòria pancatalanera. Però, com que l'alegria dura poc a casa del pobre, l'endemà de la normalitat efímera tot tornà a l'anormalitat quotidiana. De fet, no es tracta que faci tothom el mateix a cada moment, sinó que estiguem al corrent de tot allò que fem a Catalunya, nord i sud, al País Valencià i a les Illes Balears no pas quan fem el mateix, sinó, sobretot, quan fem coses diferents.

Que, a hores d'ara, no sigui possible la reciprocitat de canals televisius en la mateixa llengua és una veritable vergonya. I hom es demana quina combinació de govern hem d'esperar perquè sigui possible la recepció de TV3 al País Valencià i d'À Punt a la resta del territori lingüístic. Potser una Generalitat Valenciana governada per socialistes i Cs? Pel combinat ultra PP-Cs-Vox? Això, sí. Sort en tenim que, a tot arreu, manen els nostres...

Fa pocs mesos, davant una nova escomesa contra la llengua, es produí també un gest conjunt digne de ser remarcat. En saber que s'obligava els governs de Catalunya, País Valencià i Balears a relacionar-se entre ells no pas amb la nostra llengua, sinó amb la seva, una agressió d'aquest calibre provocà, tot s'ha de dir, una reacció immediata, clara i fulminant per part dels nostres tres governs. L'endemà mateix, sense esperar ni 48 hores, hi hagué la mateixa resposta dels tres governs, procedent de Barcelona, Palma i València, una resposta d'una audàcia inusitada, d'una contundència invencible, d'un capacitat de decisió que no deixava lloc a dubtes.

Tots tres governs van fer la mateixa piulada, sense ni una sola variació, el mateix, perquè es vegi clara la cosa i que aquí no estem per coverbos, ni ens moquem amb mitja màniga: Bon dia. Sí, sí, la resposta va ser Bon dia i tal dia farà un any. A Espanya encara tremolen de por i l'escala de Richter s'ha esmicolat davant la força imparable de la nostra reacció patriòtica, que ha arribat a sentir-se fins a les proximitats d'Ulan Bator, capital de Mongòlia, per a més detalls.

El 20 de febrer de 2017, a Palma, els màxims representants dels departaments de Cultura del Govern Balear, de la Generalitat d'amunt i de la d'avall, van signar un document, conegut com a Declaració de Palma (això de les "declaracions de" també ens entusiasma) on manifestaven la voluntat d'iniciar "una nova etapa de relacions per enfortir els lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris".

Subratllaven la "necessitat de consolidar un mercat en l'àmbit dels tres territoris per garantir la viabilitat dels projectes dels creadors i les indústries culturals balears, catalanes i valencianes, i fomentar l'ampliació i l'interès dels públics", "fomentant i facilitant la implantació i circulació pels tres territoris, amb l'objectiu de crear un teixit cultural sòlid dins els àmbits creatiu i empresarial", per tal de "fomentar el reforç d'un mercat interior cultural entre els tres territoris impulsant circuits d'arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals i cultura popular i tradicional per facilitar a les indústries culturals i els creadors la circulació dels seus projectes dins l'àmbit dels tres territoris", així com "garantir la coherència, la transparència i la màxima informació pública pel que fa al sistema d'acreditacions de llengua dels tres territoris, amb l'objectiu d'assolir un sistema d'acreditacions de coneixements lingüístics compartit i compatible, entre altres iniciatives compartides en política lingüística".

Seria un error ignorar que les intencions són bones, tant com oblidar la saviesa popular quan sentencia que "de bones intencions, l'infern n'és ple". Però, tres anys després, per tal de desmentir que el més calent és a l'aigüera, com hi ha qui ho suposa, estaria bé que els governs respectius retessin comptes a l'opinió pública i davant la comissió parlamentària corresponent de quin és l'estat de la qüestió i quin el nivell real d'aplicació de la Declaració benemèrita. Però no serà així, entre altres coses perquè els únics que podrien demanar explicacions als governs respectius sobre el compliment d'aquell acord són, precisament, els grups parlamentaris que donen suport a cadascun dels tres governs, perquè formen part dels tres executius.

Mentrestant, continuem ignorant-nos, més al corrent del que passa a qualsevol estat dels Estats Units que a qualsevol comarca o illa de casa nostra, sense un mercat cultural estable, clar i identificable, havent de recórrer un autèntic via crucis per estar al corrent, per exemple de Tarragona estant, de les novetats editorials de Menorca, Perpinyà o València. Quantes oportunitats no desaprofitem, justament ara que figura que, a cada govern, hi ha les majories no sols menys bel·ligerants contra nosaltres, sinó, contràriament, que són dels nostres. En fi, un dia, els Països Catalans, si volem, deixaran de ser la pàtria dels gestos i les bones intencions per a esdevenir la nació compartida dels fets i la voluntat.