No calia tenir grans capacitats endevinatòries per preveure que els efectes de la sentència del Tribunal Suprem del 2019 provocarien una ona expansiva més gran que la de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Més gran en intensitat, però també més profunda i previsiblement duradora. Els poders d'estat espanyols semblen entestats a fer més greu la crisi cada deu anys. Sentència a sentència. La judicialització de la crisi política provocada per la reivindicació catalana de més autogovern davant la recentralització aznariana de l'Estat va ser una opció que el PP ja va posar en marxa aprofitant la tramitació del fallit Estatut de Miravet.

La seqüència és clara. Confortablement instal·lat en una folgada majoria absoluta, l'any 2000 José María Aznar va decidir que s'havia acabat la broma. Calia "tancar l'estat de les autonomies". I això volia dir fer passar per l'adreçador el País Basc i Catalunya. Deu anys més tard, el TC culminava l'operació de castració química del text estatutari trencant, de facto, el pacte constitucional a Catalunya. El missatge fou clar: Catalunya no és nació; no és subjecte polític. I, nou anys més tard, el TS ha condemnat per sedició als dirigents independentistes acusats d'organitzar un referèndum fake d'autodeterminació. Literalment. Un referèndum suposadament fake, però amb conseqüències penals equiparables a les previstes pel delicte d'homicidi.

La manca d'un diagnòstic compartit per les diferents forces independentistes ha fet inviable una resposta institucional clara. Fet agreujat per la manca de credibilitat i autoritat de la principal institució del país: la presidència de la Generalitat. D'una banda, l'ANC, la CUP i una part del magmàtic espai postconvergent creuen que cal trobar el momentum per fer efectiu allò que representa que no es va saber culminar l'octubre del 2017. De l'altra, i amb matisos, ERC, Òmnium i un altre part de l'espai postconvergent aposten per l'estratègia de superar nítidament i sostingudament el 50% de suport a la independència per tal provocar un desbordament democràtic que faci inevitable un referèndum validat per la comunitat internacional.

Amb els dirigents independentistes empresonats o a l'exili, i amb aquesta manca d'unitat estratègica, l'esclat d'indignació ha generat una situació de descontrol imprevista, però comprensible. Davant la impressió que l'Estat ha tancat totes les portes, una minoria reduïda i molt activa del moviment sobiranista ha cregut que l'única sortida que queda és assumir formes de lluita pròpies de la guerrilla urbana. Arribats a aquest punt, el debat sobre la presència o no d'infiltrats és poc rellevant. El fet és que la major part dels participants en els aldarulls d'aquests darrers dies són joves que senten que continuen patint les conseqüències de la crisi econòmica i que veuen que se'ls hi està negant l'esperança en un horitzó polític més obert.

Ara bé, una cosa és intentar entendre les raons d'una resposta violenta a una injustícia flagrant, i una altra de molt diferent és justificar-la políticament. Sembla evident que aquesta setmana de greus aldarulls ha fet entendre en alguns àmbits de Madrid que el mite del suflé encara és més naïf que el mite de la unilateralitat catalana. Particularment, a un Pedro Sánchez que, quan va decidir anar a noves eleccions, va calcular que els efectes de la sentència el podien afavorir electoralment si mantenia una actitud dura davant Torra i l'independentisme. Calia pivotar sobre el patriotisme espanyol en comptes de pivotar sobre l'eix esquerra-dreta. Avui ja sap que es va equivocar del tot. La seva irresponsabilitat tàctica només és comparable a la del president Torra incapaç de desmarcar-se inequívocament de la violència des del primer moment.

Però tot això és a curt termini. A mitjà i llarg termini la violència porta a la minorització social de l'independentisme. Cal dir-ho alt i clar. Sense cap ambigüitat: la violència és èticament inadmissible i políticament contraproduent. La violència de l'Estat no justifica la resposta violenta de la societat democràticament apoderada. Cert. Però per canalitzar políticament la indignació cal oferir horitzons polítics reals, creïbles. Mapes. Camins.

Passat el 10-N serà necessari anar a una nova convocatòria electoral al Parlament de Catalunya. Evidentment, per recuperar la credibilitat i la solidesa institucional de l'autogovern. Però, sobretot, per fer possible que la ciutadania reparteixi cartes i avali una estratègia. La qüestió rellevant ara ja no és la lluita partidista per l'hegemonia. Aquest és un aspecte subordinat a la qüestió central: escatir des de quina visió estratègica s'ha de governar Catalunya. Des de l'estratègia del desbordament democràtic o des de l'estratègia legitimista del momentum. I, encara que no ho sembli, això cada dia té menys relació amb la rivalitat entre ERC i el magmàtic i contradictori espai postconvergent. Tot és més transversal.