La primera onada de la pandèmia de la covid-19 va fer evident que l'emergència sanitària comportava una aguda crisi econòmica amb efectes socials devastadors. I que l'efecte combinat de les tres crisis estava en l'origen un canvi de paradigma local i global. És en aquest context en el qual la calamitosa gestió de la crisi ha despullat les inconsistències de la presidència de Donald Trump fins a fer-li perdre les eleccions, encara que sigui per un marge relativament estret.

És també aquest context el que explica que les autoritats europees hagin aplicat una medicina radicalment diferent de l'emprada per intentar sortir de la crisi financera del 2008. De fet, la coincidència en el temps del Brexit amb la necessitat de consolidar les polítiques socials per superar els efectes de la crisi podria reforçar el sempre complex i polièdric projecte europeu. En qualsevol cas, les apostes per la digitalització i la transició ecològica van en la bona direcció.

Si baixem a l'escala local, també és obvi que sense el paraigua de la UE l'estat espanyol seria avui un estat en fallida financera, amb el que això significaria en termes de patiment social generalitzat. En una democràcia menys mediatitzada per la robusta i enutjosa pervivència de la cultura política franquista els acords transversals d'estat per superar la crisi caurien com a fruita madura. Però la irrupció de Vox, infantat durant anys pel PP, condiciona tot el sistema polític espanyol.

La irrupció de Vox no és un fenomen episòdic; és un fet de dimensió estructural que només podria amortir l'establiment d'una distància higiènica radical entre el PP de Casado i el Vox d'Abascal. Gairebé, una mena de refundació democràtica del PP. Francament, no sembla que aquesta sigui la perspectiva. En aquestes condicions, la coalició entre el PSOE i UP pot tenir més recorregut del que inicialment semblava. Sobretot, si aplica polítiques efectivament reformistes, mantenint el sobiranisme català i basc en l'equació de les majories parlamentàries. També és veritat que això no evitarà la polarització de la política espanyola. Al contrari. I, en part, per això mateix, tampoc permet resoldre l'encreuament de crisis sistèmiques que afecten el règim de la segona Restauració borbònica.

Però la sacsejada de la crisi provocada per la pandèmia sobre la política catalana està sent particularment enèrgica. A Catalunya, la triple crisi sanitària, econòmica i social s'afegeix al fet de no haver superat del tot els efectes lesius de les retallades del bienni 2010-12, i l'estrès social provocat per la repressió política posterior als fets d'octubre del 2017. L'absurda interinitat política dels darrers tres anys, condicionada per la permanent gesticulació simbòlica, tampoc ha ajudat. La situació de fragilitat institucional d'aquesta tardor ja ho fa perfectament evident per a qui ho vulgui veure.

L'hivern del 2017 el factor emocional de la repressió condicionava tot el debat polític a Catalunya. Tres anys més tard, aquest factor no ha desaparegut, però s'ha afegit el factor de la creixent angoixa emocional provocada pels efectes socials de la pandèmia. Agradi o no, la força creixent d'aquesta angoixa social està imposant un cert principi de realitat en la política catalana. Ni les arengues identitàries de Carlos Carrizosa, ni alguns discursos pretesament "legitimistes" connecten amb les percepcions i les preocupacions àmpliament majoritàries de la societat catalana. Ja no.

Aquest canvi no s'explica pel fet que hagi desaparegut el conflicte entre el sobiranisme català i els poders d'Estat. En absolut. El conflicte té uns fonaments objectius que el pas del temps no faran desaparèixer. Altra cosa és que en el moment actual sigui fàcil entendre que si no s'exploren de veritat les possibilitats d'un procés real de diàleg i negociació no hi haurà reconeixement de la legitimitat de les posicions de l'independentisme català. Ni de les de l'Estat, per cert. O que el projecte independentista no té opcions d'èxit sense una estratègia sostinguda de desbordament democràtic.

Per aquesta raó, el marc mental de referència de les pròximes eleccions al Parlament serà molt diferent del de fa tres anys. Connectar amb el corrent principal de l'opinió pública catalana exigirà tenir credibilitat explicant qüestions com el sentit i l'oportunitat dels escenaris de diàleg, la capacitat de treballar per actualitzar i modernitzar el model econòmic català aprofitant l'impuls europeu, o la voluntat de potenciar els serveis públics bàsics. Menystenir l'autogovern existent o demostrar poca traça o poc interès per treure'n el màxim rendiment a favor de la gent serà garantia de fracàs. Com més va, més. Tant si es fa des de l'unionisme, com si es fa des de l'independentisme.

En aquestes condicions, el projecte social, l'impuls cultural o la renovació de l'economia passen a un primer pla. Caldrà parlar del model tributari i l'impost de successions, per exemple. O caldrà apel·lar a la responsabilitat del sobiranisme per implicar en la governació tot l'espai republicà, de la CUP als Comuns i el PDCat. Vista l'experiència, insistir en el fet que l'única forma de govern imaginable és la reedició de l'actual coalició entre JxCat i ERC no té cap credibilitat política. Es podria interpretar, fins i tot, com un acudit sense gens de gràcia. La credibilitat dependrà de la capacitat de consensuar una estratègia sobiranista realista, de pactar polítiques públiques inclusives avançades, o de comprometre el major nombre possible de formacions polítiques per donar forma a un govern de concentració republicana.