Fa molt de temps que res no pot ser com abans. Si és que mai ho ha estat. Des que un Tribunal Constitucional s’erigí en poder constituent i, per sobre de la voluntat de la ciutadania, declarà inconstitucionals les parts més importants d’una reforma estatutària pactada, en la que Catalunya cercava encaixar de nou en el pacte constitucional inicial asimètric, redissenyat en centralisme pels pactes autonòmics de 1981 i 1992.

Des que el creixent independentisme reactiu a aquesta resposta començà a ser perseguit perquè s’anava fent majoritari; des que les forces i cossos de seguretat de l’estat van lesionar a més de mil ciutadans un 1 d’octubre, ciutadans que volien expressar la seva voluntat sobre el futur polític del seu país i que l’estat els deia que tal expressió no era democràtica i que per això no la podien fer saber a la comunitat internacional

Des que aquesta persecució d’idees polítiques es desfermà i culminà amb la condemna de set polítics i dos activistes a quasi cent anys de presó per un inexistent delicte de sedició i sobre una muntanya de vulneracions de drets fonamentals; des que des del mateix Ministeri d’Interior del darrer govern Rajoy es combaté l’independentisme amb instruments il·legals i posant al servei de la persecució de les idees polítiques determinats sectors policials, de la fiscalia i del Poder Judicial.

Des que aquesta pràctica se segueix fent comprant productes informàtics per espiar les comunicacions dels opositors; des que membres dels CDR han estat detinguts per terrorisme, rebel·lió o tinença d’explosius; des que per part de les cúpules judicials s’està criminalitzant el legítim exercici de la llibertat d’expressió i del dret de reunió i de manifestació; des que l’Estat ha desplegat a Catalunya una actitud hostil sobre tots els fronts, el cultural, el polític, el social, l’econòmic-financer, el mediàtic, el policial o el judicial; des que, almenys, ha passat tot això, s’han obert dues vies de no retorn.

Una, l’Estat espanyol ja havia perdut el qualificatiu d’Estat social molt abans de gastar-lo, i ara ha deixat caure com a llastres els d’Estat de dret i democràtic. Una democràcia "consolidada" i un "estat de dret dels més avançats del món", com li agrada de dir a l’actual president de govern, no engeguen creuades en nom de la unitat de l’Estat, ni en paguen qualsevol preu (Espanya pagarà el preu que sigui per salvaguardar la seva unitat, Rubalcaba), ni molt menys aquest preu el paguen aquells que són els encarregats de salvaguardar els drets fonamentals dels ciutadans per sobre de qualsevol altre bé (Els tribunals estan per salvar la unitat d'Espanya, Lesmes).

L’altra via de no retorn té a veure amb l’actitud que hauria d’emprendre la ciutadania catalana envers aquesta hostilitat. Què més necessiten els indecisos per entendre que aquestes situacions descrites no són una excepció sinó el producte de la relació ordinària y normalitzada amb l’Estat? Necessitarien, per exemple, veure com els braços executors d’aquells salvapàtries han prioritzat la “unitat de la nació espanyola” per sobre la salut de la ciutadania? Doncs no cal anar més lluny. Aquest dilluns ha tingut lloc a Lleida aquesta situació.

Els defensors a ultrança de la declaració de l’estat d’alarma es tiraven les mans al cap quan molts juristes insistíem que aquella declaració no era la millor via per combatre administrativament la pandèmia, ans al contrari. Entre altres qüestions, perquè la centralització imposada era absolutament desaconsellada en un moment de crisi sanitària quan les titulars de l’administració sanitària ho són de fa de més de quaranta anys les comunitats autònomes: a elles correspon la gestió i prestació del servei de fa molts i molts anys, mentre que l’estat no té administració sanitària. Com volia, doncs, gestionar amb eficàcia i eficiència una crisi de tal magnitud sense cap experiència en el sector? Doncs malament, com ho ha fet.

En canvi, proposàvem que s’apliqués el bloc de lleis sectorials en matèria de sanitat. Es tracta, d’una banda, de la Llei orgànica 3/1986 que preveu "el control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb ells i el medi ambient immediat" (art. 3); i, de l’altra, de la Llei 33/2011 que atribueix a l’estat i a les comunitats autònomes la facultat de dictar un seguit de mesures amb caràcter excepcional i quan així ho requereixin motius d’extraordinària gravetat o urgència (art. 54.2).

Aquestes darreres mesures són pràcticament les mateixes que les que es poden dictar en casos de declaració d’estat d’alarma. I aquelles que no estan esmentades directament en les lleis sectorials sanitàries, com ara "limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats, o condicionar-les a l'acompliment de certs requisits" (art. 11 Llei orgànica 4/1981), podrien derivar de les clàusules obertes (massa obertes, a parer meu, i en caldria una reforma) que presenten algunes de les lleis esmentades: l’art. 3 de la Llei orgànica 3/1986 (mesures que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible); i l’art 54.2 de la Llei 33/2011 (qualsevol altra mesura ajustada a la legalitat vigent si hi ha indicis racionals de risc per a la salut).

I aquí ve la seva garantia: si la mesura que es considera urgent i necessària per a la salut pública implica privació o restricció de la llibertat o d’un altre dret fonamental –per exemple del dret de circulació a través d’un confinament- requerirà l’autorització o ratificació judicial (art. 8.6 de la Llei 29/1998, reguladora de la jurisdicció contenciosa-administrativa).

Això és el que demanava diumenge la Generalitat a la jutgessa de guàrdia dels Jutjats de Lleida. L’aplicació d’aquesta legalitat vigent. I a això és al que es va oposar el Ministeri Fiscal. Però no perquè, per exemple, les mesures fossin excessives o desproporcionades –cosa que bé pot controlar el jutge- sinó perquè són mesures que, segons ell, només es poden adoptar durant l’estat d’alarma. Dit d’una altra manera: el que pretenia la Generalitat a Lleida només ho podia fer l’Estat central.

La tesi exposa bé una ignorància absoluta de les lleis aplicables o bé una militància fervorosa en el salvapatrisme que porta a defensar un repartiment competencial no conforme a Constitució per tal de poder relegar a l’ostracisme la Generalitat en la gestió de la crisi sanitària. Tot això encara que es posin en perill els drets a la vida i a la salut de molts ciutadans perquè "el primer és el primer". I la jugada la repeteix la jutgessa de guàrdia però amb filigrana: després de copiar mig BOE amb normes que no venen a tomb, repeteix al final de la resolució fil per randa els arguments de la Fiscalia.

No és anecdòtic. No és de pa sucat amb oli. No ha de passar per alt. És el que ens espera del tracte ordinari d’aquests servidors públics que, seguint ordres, estan "per salvar la unitat d'Espanya". I a nosaltres que ens bombin.