Un home d’aquesta casa, en Quico Sallés, escrivia fa poques setmanes que a Catalunya “no hi ha mentalitat institucional de conflicte amb l’Estat”. Tot i compartir de dalt a baix el significat de la seva sentència, personalment diria que el que hi ha és “pànic institucional de conflicte amb l’Estat”.  

Aquest estat anímic és la conseqüència de fer durant dècades una política oficial sota la consigna de la contemporització permanent. Tothom ho ha acceptat com si fos un dogma de fe. Res de formes enèrgiques, sempre un to de veu amable, somriures permanents i la recerca constant d’un consens que no arriba mai. Deliberadament s’han bandejat altres formes més rotundes d’encarar el contenciós amb Espanya, tot desacreditant-les dient que eren aquelles del “tot o res” que sempre ens havien portat al desastre. Com si les seves no ens hi portessin! La majoria de l’independentisme del país els ha acabat comprant aquesta manera de fer les coses i que significa que la victòria ha de venir de la mà de la pedagogia i del somriure.  

Però la realitat és tossuda i Espanya, malgrat la seva tronada forma de ser, no està d’orgues quan es tracta de mantenir la seva “indisolubilidad”. Després de tres anys de voler-nos fer creure que la independència només depenia de sortir al carrer, posar estelades als balcons, parlar del “dèficit fiscal” i deixar fer al Diplocat, estem veient que trencar un status quo al bell mig d’Europa significa un conflicte de notables dimensions. Qui s’hi posa al capdavant?  

Si mirem el full de ruta aprovat fa pocs dies per la Taula de les forces polítiques i socials per a l’estat propi, i que integra les patums més destacades de l’anomenat “procés”, hi podrem començar a trobar la resposta. Allà hi veiem reflectit l’exercici més grotec de cinisme polític que s’ha fet en referència a la idea de la independència de Catalunya en aquests darrers anys. És funambulisme polític en estat pur, és un no dir res, és la “puta i la ramoneta” en versió 2.0, és la negació de qualsevol compromís polític, és la covardia posada en un full i és… una solemne presa de pèl! Per què? Doncs perquè no es vol afrontar el que és realment la creació d’un estat, perquè els produeix vertigen afrontar un xoc amb Espanya de la magnitud que significa una veritable proclamació d’independència i prendre el control del territori, perquè practiquen una política de volada gallinàcea i perquè consideren el poble com un ramat a qui es pot enredar amb quatre titulars.

Per molt que la claca mediàtica de CDC i ERC ens vulgui fer passar bou per bèstia grossa, el cert és que el “procés” en mans dels actors actuals comença a tenir uns certs perills per a la salut pública. Parlar a aquestes altures d’iniciació de “procés constituent” o desplegament dels “mecanismes de transició nacional” no és apte per a cardíacs independentistes. No faig broma. El punt primer del document en qüestió diu: “Les eleccions del 27 de setembre han de servir de mecanisme legal per conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític”. Aquesta evidència és tot el que poden arribar a teoritzar els “motors” del procés? O sigui que les eleccions vinents seran per fer exactament el mateix que hem fet des de el 1980: saber, dins la legalitat espanyola, qui volem que gestioni l’autonomia catalana dels anys que vénen. Perquè el “futur polític” també és aixó, digui el que digui la Taula de les forces polítiques i socials per a l’estat propi.

Podem fer dues coses: continuar pensant que els Reis no són els pares i que la gent que el.labora aquest full de ruta cap al no-res poden ser els artífexs de la independència, o bé fer-nos grans d’una vegada i combatre amb fermesa la seva pusil·lanimitat. Si cal no votar-ne a cap, no se’l vota. Si cal dir-los-hi a la cara i en públic que són uns barruts, se’ls ho diu. Si cal posar en evidència la seva covardia, la hi posem. Aquí no es juga partidistament i electoralment amb els nostres sentiments. Qui ho faci, que ho pagui.