Totes les èpoques alimenten els seus corrents de pensament, i els seus vocabularis, i els seus tics. I ara, a les entrevistes amb els artistes més joves, és notòria la prosperitat d’una mena de càpsules de llenguatge en què ressonen, sobre un fons acusatori, verbs com ara "romantitzar" o "infantilitzar", i es proclama la necessitat de "visibilitzar" (sembla que amb mostrar no n’hi ha prou), i s’assenyala el "privilegi", i es denuncia la ‘violència’ que, segons sembla, ens envolta pertot i prenent formes insospitades.

Hem passat d’amagar les depressions a presumir-ne a les entrevistes: què li queda avui en dia a un artista emergent si no pot explicar que les seves cançons són el seu tractament “curador” i “sanador” d’una crisi de salut mental? Naturalment que estic “frivolitzant” la tragèdia: les malalties existeixen. Però també l’exhibició de la fosca com a senyal de misteri o de profunditat. O per fer-se estimar tocant la fibra del lector i oient (l’empatia, aquesta mena de nova solidaritat). Un altre verb l’ús del qual no sol guardar proporció amb la realitat és "lluitar". Ara sembla que qualsevol cosa és una lluita. I sospito que el significat d’aquest mot és avui, per a molts catalans del 2023, un xic diferent del que presentava el 1973 o el 1939. Continuem parlant de “frivolitzar” o no cal?

Pensava en tot plegat aquests dies després d’haver entrevistat un parell d’artistes que no recorren per explicar-se, menys encara a l’hora de fer cançons, a cap d’aquests mots recurrents, mots-"gadget", mots mandrosos, portadors de l’ideari de moda. Ell, Quim Carandell, cantant i compositor de La Ludwig Band, un grup que més enllà del seu aspecte un xic baliga-balaga, presenta una relació amb la vida prou eixerida, sense erigir-se en referent moral ni fer servir la música per renyar ningú ni per donar lliçons. Ella, Júlia Colom, cantant a la memòria mallorquina amb sentiment, però tot mantenint la melangia a ratlla, perquè té raó quan diu que els tractors han matat el cant de treball, però que gràcies a les màquines els pagesos tenen una vida força més agradable.

Fa uns anys, l’Albert Pla em deia que cada cop hi ha més gent que parla com si tingués un televisor a dins. Com un telenotícies, repetint les frases fetes dels polítics i opinadors, o agafant-se al lèxic de l’agenda ideològica del moment, amb tot el seu artifici. Potser resultarà que no parlem del que ens passa de debò, dels neguits i cabòries íntimes, sinó d’allò que creiem que ens incorpora a la conversa col·lectiva d’una manera senzilla i efectista, allò que ens fa sentir contemporanis, compromesos, justiciers i situats en el cantó bo de la història. I molts creadors musicals traspuen tot això quan parlen i quan fan cançons. I la música, i l’art, són una altra cosa.