Les eleccions municipals a Barcelona incorporaran un debat que tradicionalment ha estat incòmode per a l'esquerra: el debat de la seguretat. La història sempre atorga perspectiva, també per explicar determinades posicions polítiques. Les dècades de franquisme van contribuir a macerar el binomi policia-repressió, de la mateixa manera que la seguretat era percebuda en els ambients progressistes com una qüestió aliena. Ho explicava encertadament Jaume Bosch en una entrevista a NacióDigital, rellevant per comprendre per què l'esquerra no ha construït un model propi de seguretat. Potser tot plegat s'explica per volgut desconeixement, d'ençà de la Transició; potser també hi té a veure haver confós conceptes.

Camí de les municipals, a Barcelona es parlarà molt de seguretat. De seguretat i d'inseguretat. Maldecaps ciutadans com el dels narcopisos han contribuït a situar el focus en la necessitat d'una resposta pública que garanteixi l'ordre i la convivència. Però de la percepció de desordre també se n'ha fet caldo gros, situant al mateix paquet debats com el de la venda ambulant, que no requereixen la mateixa intervenció policial que l'ofensiva contra el narcotràfic. De fet, en el top manta la resolució ni tan sols passa per l'actuació de la policia sinó per una resposta molt més integral. Resulta, però, que d'aquí al maig determinats discursos polítics buscaran rèdits en el concepte genèric d'inseguretat, deformant-lo i alterant-lo. Enunciats com el de Manuel Valls -convertit en el candidat de les elits inquietes amb el sobiranisme i enemistades amb Colau-, que presenta una Barcelona caòtica i gens segura, amb l'objectiu de fixar el frame de la discussió en una temàtica plaent per a la dreta.

Coneixent les dificultats de l'escomesa, l'esquerra hauria d'entomar el debat de la seguretat, perquè articular una resposta complexa és sinònim de tenir un projecte de govern de llarg recorregut. L'esquerra ha d'entendre que una política de seguretat efectiva implica assumir el paper rellevant de la policia, sabent que les solucions no són estricament policials. Verbalitzant-ho, documentant la rellevància de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, començarà a trobar la manera de destacar als electors que només amb policia al carrer no es resoldran els principals conflictes de convivència. Aquest és el primer pas per traslladar a la societat que els avenços rellevants passen per la transversalitat de les polítiques públiques -en definitiva, per la cohesió social-, ja sigui a Barcelona o a Evry.

Les dades ajuden a construir els relats rigorosos. I són encara més útils davant de missatges abrandats, que acostumen a anar acompanyats d'imprecisions. Desgranant les dades, comprovem com el nivell de seguretat real i la percepció de seguretat no necessàriament van de la mà a la capital catalana. Ho detallava Roger Tugas en un excel·lent article per radiografiar aquesta Barcelona contradictòria: des del 2013, el percentatge de barcelonins que afirmen haver estat víctimes d'algun delicte l'any anterior ha crescut del 20,8% al 25,6%, segons l'enquesta de victimització, mentre que la percepció de seguretat ha augmentat del 6,2 al 6,4. En el mateix període, el nombre de barcelonins que asseguren que la inseguretat és el principal problema de la ciutat ha caigut dràsticament, del 12,6% al 5,6%, segons l'enquesta de serveis municipals. I una paradoxa del missatge de Valls, el candidat protegit dels poders d'ordre. La seguretat no és precisament una preocupació de les classes benestants. Tot el contrari. Les llars més humils són les que tenen més la inseguretat com a principal problemàtica i les que suspenen més la ciutat pel que fa a la seguretat: un 40% dels veïns de Ciutat Vella en llars amb menys de 1.200 euros mensuals puntua amb menys d'un 5 la seguretat de la ciutat.

Utilitzar la inseguretat com a arma electoral és un exercici d'irresponsabilitat. La de Valls no és ni tan sols una recepta política sinó que persegueix la inflamació d'un problema. A la seva manera, és la traducció de missatges ja difosos per Trump o Salvini. Aquest és el repte essencial de tota l'esquerra: convèncer que és possible un relat alternatiu també en la matèria àrida de la seguretat. Potser ha arribat el moment que a Barcelona se'n parli, amb un altre vocabulari, amb un altre objectiu. Sense projectar impossibles, edificant models que tinguin recorregut més enllà de l'alternança al poder.