El cap de setmana CDC va celebrar un congrés que alguns analistes situen com el fet polític més important en molts anys si el que es va dir a Reus es posa en pràctica ben aviat. I és cert que durant –i després del congrés- vam llegir i escoltar aquella cosa tan convergent del “sí, però no és ben així”, el matís de torn davant segons quines afirmacions proclamades el cap de setmana. Almenys ja no és el “sí, però no” o el temut “ara no toca”. Anem avançant. A mi em sembla que a diferència d’altres magnes consells convergents celebrats en els darrers anys, a Reus es va visualitzar una clara voluntat per part de la majoria de la base militant i de la nova cúpula dirigent de posar una marxa més cap a la plena sobirania nacional, una expressió que, ja em perdonaran, a casa meva en diem independència.

Adéu al peix covat? Cal reconèixer que són uns autèntics artistes en buscar sinònims, metàfores i eufemismes a la paraula “independència”, que si té un sinònim de veritat és el mot “llibertat”. S’han passat més de tres dècades pujant i baixant muntanyes, navegant per tota la Mediterrània, fent travesses per monts, rius i deserts per estar convençuts del tot que amb Espanya no hi ha res a fer. Volien canviar Espanya des de Catalunya i encara que sabien que no era possible ho van provar a tort i dret sense veure com passaven els anys i s’acomplia l’equació: una comunitat autònoma d’un estat pobre només pot aspirar a ser una comunitat autònoma empobrida.

Benvingut sigui, doncs, el pas endavant, benvingut el dir (bastant) clar i català que som una nació que només podrà ser forta amb un estat propi al darrere. Un estat propi català, s’entén, que estat propi, si és l’espanyol, ja el tenim i no ens serveix per res. A partir d’ara, els militants i els votants de CDC faran bé de recordar aquestes paraules en tot moment als seus líders. Anirà bé que els recordin que no hi ha estat propi català ni sobirania fiscal ni hisenda nacional si s’allarguen els acords amb el PP, un partit que s’oposa –i cada dia amb més virulència- contra l’estat propi català, la sobirania fiscal, la hisenda pròpia... Ja sé que la política respon a unes coordenades difícils d’entendre, però difícilment un partit de govern, Convergència, que compta amb una àmplia majoria social, podrà ser del tot creïble mentre duri la comèdia del pacte amb qui porten la catalanitat al Constitucional.

Fa uns anys CDC no parlava d’estat propi català per no trencar, deien, lligams amb l’establishment polític i econòmic espanyol, una casta singular que ens portava cap a la desaparició. Ara ja parlen d’estructura d’estat propi i esperem que ben aviat parlin d’independència sense aquells temors anacrònics, sense por d’ofendre els guardians de la trista autonomia i els garants de la decrèpita Constitució. Dir que vols i treballes per la independència ha deixat de ser una proclama que crea fractura social per esdevenir la solució d’una nació que vol caminar democràticament cap a la llibertat.