Tenallats per la batuta dels tribunals i les discrepàncies irresolubles, Junts per Catalunya i ERC comencen a treure el cap per l'abisme electoral. Sense que encara hi hagi una sentència ferma del Tribunal Suprem que inhabiliti Quim Torra com a president, la confirmació judicial que se li retira la condició de diputat sotmet el Govern al test d'estrès definitiu. Torra ja ha dit que segueix sent diputat i president, i espera ara que el president del Parlament, Roger Torrent, ho ratifiqui en contra del criteri dels tribunals. Entrem en un déjà vu respecte fa dos anys, quan la pressió era perquè el 30 de gener la cambra investís a distància Carles Puigdemont. 

El primer interrogant que s'obre és si estarà disposat Torrent a assumir una desobediència a partir de la votació que es produirà dilluns. Precisament, és la dels pressupostos del Parlament, paradigma de la degradació de la relació entre els socis de Govern: fins ara, JxCat s'ha alineat amb Ciutadans i PP per votar-hi a favor mentre ERC es posiciona en contra perquè preveu la pujada del salari dels diputats i resta recursos, especialment, a la cimera de la francofonia i l'aniversari de la cambra. Permetre que Torra voti, suposa que Torrent s'exposi a una possible inhabilitació que estroncaria la seva trajectòria política -almenys de moment-, ja que no podria exercir cap càrrec públic si fos condemnat. 

En cas que el president permetés que, en contra del tribunal, Torra continués exercint de diputat, el gran risc seria la votació dels pressupostos. Si el president emet el seu vot, els comptes podrien quedar compromesos si la votació és impugnada davant dels tribunals, un fet altament probable tenint present que recórrer a la justícia és l'acció primordial de Ciutadans i del PP. Els comptes acordats amb els comuns són el buc insígnia del vicepresident, Pere Aragonès, i preveuen una reforma fiscal que ha trepitjat ulls de poll en l'espai de Junts per Catalunya. 

Mentre es desfulla la margarida de la desobediència sí o desobediència no, sembla clar que els pressupostos se situen a la corda fluixa. Si Torrent impedeix que Torra voti i es precipiten les eleccions, cauen. Si Torrent permet que Torra voti, també corren aquest risc. En un escenari pervers amb alts costos personals per a tots els implicats, no es pot menystenir tampoc el perjudici col·lectiu de seguir amb uns comptes prorrogats des del 2017. Si hi ha una estructura d'Estat vital per a qualsevol país és la d'uns serveis públics que, durant massa anys, han estat afeblits per retallades que s'excusaven en el context de crisi, però que també responien a un biaix ideològic. 

A partir d'ara, veurem la batalla més descarnada entre dos partits que, sabent que l'objectiu de la independència és lluny, volen comandar la Generalitat. I, pels precedents que tenim, difícilment imperarà el fair play. Si una cosa ha quedat demostrada, és que la consternació per la repressió patida i que ha impactat en les dues formacions amb presos i exiliats no ha estat un element dissuasori de la pugna electoralista. Les crides a la "unitat" s'han buidat de contingut fins al punt de convertir-se en una arma llancívola.

Les estratègies s'han mostrat tan distants, que el més honest és deixar que la ciutadania es pronunciï a les urnes en comptes d'allargar l'agonia amb càlculs interessats d'un calendari acotat per la justícia o ficcions davant dels mitjans que res tenen a veure amb la realitat. Que l'acció del president no és avalada per ERC és tan evident com que JxCat busca estroncar l'ascens electoral d'ERC. I la pugna per guanyar és legítima, però no a costa de relats que amaguen les veritats i que supediten un país a circumstàncies partidistes o personals que impedeixen sortir del bucle del bloqueig. Especialment simptomàtic és que el 61,6% dels catalans, segons el CEO, creguin que el Govern no sap com resoldre els problemes del país. 

La valentia potser no cotitza a l'alça en l'escrutini de mitjans i xarxes, i potser el dèficit de pedagogia de per què cadascú ha triat una estratègia o una altra també pot arribar a passar factura. S'haurà de tenir present, però, que les eleccions no les guanya qui queda primer, sinó qui és capaç de teixir aliances per formar majories. 

Arribats a aquest punt, demanar que s'estalviïn escenes lamentables al Parlament, dits acusadors de "traïció" de les essències i la preservació del respecte institucional per pilotar la convocatòria d'eleccions és quasi una quimera. Però com que no s'ha de donar cap batalla per perduda, abans que la legislatura salti pels aires, potser valdria la pena un últim cop de cap per blindar uns pressupostos que, agradin més o agradin menys i sempre millorables, no deixen de ser imprescindibles. Pel país, no pel partit.