Sembla mentida l'enrenou electoral que es viu a la seu madrilenya de Vox. L'extrema dreta ha revitalitzat la industria textil i les banderes espanyoles es multipliquen entre càntics de victòria. A por ellos, oé. Yo soy español, español, español. Que viva España. Lo lo lo. I un llarg etcètera. 

És difícil treure un titular que resumeixi les conseqüències del 10-N. Però tenim Santiago Abascal, al balcó triomfal del seu partit, per proporcionar-nos en poques paraules un diagnòstic polític tan precís com descabellat. "Fa onze mesos no teníem cap representació a les Corts Generals i ara som la tercera força al Congrés".

Un es mira els resultats de les urnes amb el mateix gest aterrat de qui comprova la factura d'un restaurant car. Sabíem que el preu seria alt però només ara, amb els números a la mà, podem començar a calcular la magnitud de la tragèdia. És veritat que la caiguda de Ciutadans és llegendària. I també és cert que el trifachito no suma. Però l'extrema dreta, impassible, es planta a Madrid amb 53 diputats. 

A la sala d'enginyers del PSOE, fa no gaire temps, algú va creure que seria una bona idea acabar la legislatura sis mesos després d'haver-la inaugurat. I semblava una jugada rodona. En efecte, el PSOE manté la seva bancada quasi intacta i els seus frustrats socis de govern, els morats d'Iglesias, sacrifiquen set peons a la partida. Pel camí, l'operació Errejón devora tres fitxes i tiro perquè em toca.  

No obstant, les conseqüències més perverses del joc arriben des de la grada de la dreta. En primer lloc, el PP remunta la patacada de l'abril i treu el cap com a líder de l'oposició. Fins fa uns dies, Casado sobrevivia amb la respiració assistida. A partir d'ara, el cap de files del PP ja pot treure pit gràcies a l'oxigen que li ha subministrava Pedro Sánchez.

Però si algú pot obrir empolles de xampany -ni parlar-ne, de cava català-, són els australopitecs de Vox. Mireu Santiago Abascal, que cavalca amb el puny en l'aire entre crits de "president, president". Mireu Javier Ortega Smith, amb el seu estil de pistoler falangista. Mireu el marquès Ivan Espinosa de los Monteros, que suma vots i dividends entre titulars de corrupció. Mireu a Rocío Monasterio, arquitecta prematura, flagell de rojos, negres i maricons. 

El nostre estimat Pedro Sánchez, que va passar de ploriquejar a Salvados de Jordi Évole a bloquejar governs de coalició, entrarà a la història com el president que va permetre a la ultradreta duplicar els seus escons i convertir-se en la tercera força. No és necessari ser Iván Redondo per comprendre que la repetició electoral era un regal a la caspa postfranquista. Avui, a la seu de Vox canten a por ellos. I criden viva España. I donen gràcies al PSOE por lo bajini. I ja de postres aixequen el braç i canten Cara al sol.