Els casos de corrupció que esquitxen l'antiga CDC fan la vida pràcticament impossible al PDECat i, per extensió, a Junts pel Sí. La coalició va viure fa uns dies fortes tensions després d'una hàbil jugada de l'ajuntament de Barcelona proposant al Consorci del Palau que es personés contra Convergència per haver usat la institució com a pantalla del seu suposat finançament il·legal. Marta Pascal va intentar que, com ERC i la majoria d'independents juntaires, el seu partit també votés a favor de la moció al Parlament per personar-se, però Artur Mas, actuant de guardià de les essències i evitant trepitjar ulls de poll que poden tenir conseqüències poc desitjables, va posar de la seva banda Carles Puigdemont. Tot plegat va quedar en una abstenció a l'entorn de la qual van fer pinya Pascal i l'actual president però de les que no acaba complaent del tot a ningú. És cert que hi havia arguments jurídics per no incriminar CDC en les conclusions del judici, però també que fer-ho no pressuposa culpabilitat i que malament rai quan en política el que fas no s'entén a la primera. Per això el PDECat va haver d'acabar corregint el tret al Govern. Més encara quan el volcà dels Pujol encara està en plena erupció i un dels incentius del procés és fer net amb els vicis de l'autonomisme.

El cas de Germà Gordó amenaçava de reproduir el mateix esquema. Gordó, que era un dels dirigents del pinyol que va ser clau perquè Mas es convertís en el successor de Jordi Pujol (el seu paper queda ben recollit en la sempre recomanable crònica en format de llibre Ara sí que toca de Francesc-Marc Àlvaro que retrata els darrers anys del mandat pujolista), ha estat en els darrers anys un dirigent de pes a CDC. Quan Mas pren el control efectiu del partit el nomena gerent amb amplis poders i, quan arriba a Palau el 2010, el fa secretari del Govern primer i conseller de Justícia després. Amb el poder el pinyol s'acaba, cadascú fa la seva i Gordó queda aïllat i busca protagonisme al partit sense perdre el fil directe amb Mas. Nova Convergència, que ha anunciat el seu pas a diputat no adscrit després que les declaracions de Marta Pascal, secundades per Jordi Turull, i de les direccions d'ERC i Demòcrates no li deixessin altra sortida, és producte del seu intent per influir en el PDECat.

Gordó, que defensa amb vehemència la seva innocència, està investigat pel seu paper en el suposat cobrament de comissions en l'obra pública, l'anomenat cas del 3% que instrueixen un jutjat del Vendrell i el TSJC en el seu cas. Si CDC les cobrava, ell ho havia de saber. De la mateixa manera que havia d'estar al cas del tràfec de comissions de Ferrovial pel partit a través del Palau de la Música, ja que en qualsevol partit els tresorers, protagonistes estrella del judici que viu les seves últimes sessions a la Ciutat de la Justícia, depenen del gerent. I el gerent, per una qüestió orgànica i política, depenia directament del secretari general i del president. O sia, de Mas. Gordó està aparentment sol, però el seu entorn ha donat a entendre que té el suport del president del PDECat en un intent d'intentar frenar la contundència de Pascal. La coordinadora va fer, en la seva piulada, referència a Mas després que hores abans el partit emetés -no queda gaire clar si amb el seu vistiplau o no- un comunicat conjunt amb Gordó negant-se a dimitir.

Mas fa setmanes que no bada boca. L'expresident, fins fa uns mesos molt actiu i evitant descartar-se com a opció de futur -per això, però, té cada cop més números Santi Vila constatada la negativa de Puigdemont a repensar-s'ho- ha quedat tocat pels casos de corrupció (les gravacions de les seves converses amb Lluís Prenafeta sobre “un senyor controvertit” marquen el principi d'un cert exili interior) i per la contundència que busca Pascal. L'expresident ha afirmat una i altra vegada que si es demostrava que CDC s'havia finançat il·legalment mentre la va liderar assumiria totes les responsabilitats. Quan després del 27-S la CUP va vetar Mas com a president, un amplíssim sector del sobiranisme ho va considerar un error i s'argumentava que el president que havia posat en marxa el procés no podia ser un problema malgrat la corrupció, les retallades i que hagués jugat amb el calendari després del 9-N. Lògicament, pesava més haver donar gruix al procés i liderat el viatge, de vital importància, de l'espai polític de l'antiga CiU a l'independentisme. El "pas al costat" va ser un contratemps viscut amb dramatisme. Si ara se'n produís un segon i ja definitiu seria, sobretot, una ocasió per fer creïble la refundació i investir d'autoritat real Marta Pascal i David Bonvehí. El camí serà, però, dolorós i el moment és poc oportú.