Aquest mes de gener, Pasqual Maragall ha fet 85 anys. Quan es parla de Pasqual Maragall el país té amb aquella sensació estranya i compartida que hi és i no hi és, provocada per la malaltia que el va apagant, però que, a la vegada, ell i la seva família, han fet tan visible. Sens dubte, el seu cas ha despertat consciències i la Fundació que porta el seu nom és referent en la investigació per fer front a aquesta malaltia que malauradament afecta tanta gent. Però Pasqual Maragall, més enllà de vincular-lo amb la lluita contra l’Alzheimer. Va directament enllaçat amb una formulació del catalanisme modern.

El novembre d’enguany farà 20 anys des que Pasqual Maragall va deixar de ser president de la Generalitat i és evident que l’evolució política del país dista molt d’aquell context. Més encara del període en què va ser alcalde de Barcelona. Hi ha hagut una sacsejada evident que ha capgirat el tauler de joc polític. Això fa que sigui molt complicat -i imprudent- fer cap mena d’hipòtesi o elucubració sobre un eventual posicionament de Maragall en l’actualitat.

El que és inqüestionable és que Maragall va ser un pensador incansable del catalanisme. Persona d’idees que, a voltes, incomodava certs sectors del catalanisme tradicional, precisament, aquell catalanisme que tenia com a referents ineludibles els intel·lectuals de la Renaixença com el seu avi, Joan Maragall.

Pasqual Maragall, provinent de la burgesia barcelonina, s’aproximava al catalanisme a través de la visió de la metròpoli barcelonina i des de l’experiència d’haver viscut als Estats Units i a Itàlia. D’un catalanisme europeu i obert, que s’entengués arreu i que pivotava sobre el reforçament de les regions i les ciutats.

Personatge polièdric, alcalde referent i artífex de la gran transformació de Barcelona; qui no ha pensat mai què en diria de la ciutat actual i de la seva evolució des dels anys olímpics. De mentalitat oberta i transgressora -a vegades provocadora-, amb una gran capacitat per obrir debats i reflexions i a qüestionar-se allò preestablert. Allò que, en el seu dia, es van anomenar les maragallades: idees innovadores que es movien entre la genialitat o l’absurditat, però que animaven intensament el debat intel·lectual del catalanisme dels 90 i inicis del 2000.

Apassionants devien ser els diàlegs que mantenia amb el seu amic, el filòsof Xavier Rubert de Ventós qui també fou, sens dubte, un referent del nostre país, desaparegut ara farà dos anys. Si fugim de les anàlisis del context conjuntural dels moments polítics -presoners sempre de les dinàmiques electorals- el catalanisme actual i l’evolució ideològica que ha fet en el seu conjunt, no s’entén sense les propostes i reflexions que va fer Maragall.

Federalisme o subsidiarietat són conceptes que ell defensava, però que ara poden sonar obsolets, utòpics o fora de lloc. Qui sap. En el context actual complicat pel projecte de la Unió Europea amb l’auge d’extremismes i de nacionalismes més tancats, proposar com ell va fer, la creació del Partit d’Europa des de Catalunya pot semblar estrambòtic, però, sens dubte, responia a aquells paràmetres del catalanisme inicial que, des de Catalunya, es podia influir i reformar no només a tot l’Estat espanyol sinó també el projecte europeu.

Pasqual Maragall compleix els 85 i en farà 20 que va deixar de ser president. Una presidència que, entre altres coses, va quedar marcada per l’aprovació de l’actual Estatut d’Autonomia del 2006. Amb el nou text estatutari acabat d'estrenar, Maragall descrivia la Catalunya que desitjava: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat. I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer”. Veient els vents actuals, el que és segur és que Maragall li quedaria encara molt camí per recórrer.