El PP ho ha petat aquest diumenge a Madrid. La concentració tenia tots els ingredients per funcionar: districte de Salamanca, José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso liderant la convocatòria, i la catalanofòbia -aquest cop amb l'amnistia i Carles Puigdemont de caps d'esquila- de reclam. L'acte ha servit a Alberto Núñez Feijóo, amb un lideratge minvant després d'una mala campanya electoral que no va donar al PP el resultat previst, per aparentar unitat a les portes d'un debat d'investidura que serà fallit.

Una foto aconseguida pagant el peatge d'abraçar el discurs dur. No només pel protagonisme d'Aznar i Ayuso i per escoltar com Mariano Rajoy reivindicava el 155. Per no ser menys, ell mateix ha agraït els vots de Vox i ha titllat d'"indigne" Pedro Sánchez per buscar acords amb els independentistes. Talment com si els pogués buscar amb algú altre. Un discurs i una posada en escena allunyada del Feijóo que, amp pell de xai, passa la mà pel llom als grans empresaris catalans que no volen soroll i fa entrevistes a La Vanguardia assumint que durant el procés també ells van "cometre errors". Feijóo està ara més preocupat de mantenir la posició interna que de recuperar posicions a Catalunya i a Euskadi, determinants en els quatre escons que a ell i a l'extrema dreta els falten per la majoria absoluta.

Feijóo ha insistit que tot el PSOE serà còmplice de Sánchez. De nou, intenta animar el que la premsa que li és afí ha presentat com un possible "cop de mà" d'uns suposats "diputats díscols". Aquests espanyols de bé com Felipe González i Alfonso Guerra, més queixosos pel qui (pactes amb independentistes) més que no pel què (una amnistia de la qual no se'n coneix ni el redactat ni l'abast ni l'impacte polític), podrien fer-lo president. No sembla factible i som només davant d'una maniobra que embruta la democràcia per part d'un dirigent que hauria d'estar presentant aquests dies programa de govern. Segur que hi ha votants socialistes poc o gens partidaris de l'amnistia -no cal dir del referèndum-, però costaria trobar-ne que haguessin triat la papereta socialista per fer president a Feijóo.

El 23-J la dicotomia era ben clara: o un govern de la dreta i l'extrema dreta com els que es formava al País Valencià i funcionava a Castella i Lleó o un altre del PSOE amb l'esquerra i els independentistes. Les urnes van voler que no fos un sol partit sobiranista el que condicionés el PSOE sinó que en fossin quatre (ERC, Junts, Bildu i el PNB) i sense alternatives com passava fins ara amb Ciutadans i regionalistes diversos. A partir d'aquí, negociació i pacte si no es vol tornar a jugar a la ruleta electoral. Tothom estava avisat i les exigències d'ERC i Junts -amnistia, referèndum, llengua, traspàs de Rodalies i pacte fiscal- eren clares i sostingudes en el temps. No totes podran ser concedides, però algunes ho hauran de ser.

I negociació i diàleg és el que el PP no està en condicions d'oferir. Segurament Feijóo i alguns dirigents voldrien tenir més coll, però el Madrid del poder econòmic, mediàtic, judicial i funcionarial que sintonitza amb Aznar i Ayuso no els en dona. Per això el líder conservador ha de tirar cortines de fum buscant "diputats díscols" i sumant-se a manifestacions. El 23-J, els votants van donar poder als independentistes i opcions de seguir a l'esquerra. Uns i altres cometrien un error si no exploressin les seves opcions.

I Espanya va votar també dreta, però no amb una majoria operativa. Els partits que es mouen entre el centre-dreta i l'extrema dreta (PP, Vox, Junts, PNB, CC i UPN) sumen 183 escons, set per damunt de la majoria absoluta. Però ni bascos ni catalans ni el mateix PP són capaços de dibuixar acords com els que Aznar havia signat amb Pujol i Arzalluz sense que Espanya es trenqués i que ara semblen un accident de la història. PNB i Junts, en canvi, sí treballen una entesa amb l'esquerra. Fa vint anys, ja abans de la seva traumàtica sortida del govern amb les mentides de l'11-M, que els populars alimenten la confrontació i l'assenyalament dels independentistes amb actes com els d'aquest diumenge. I en el pecat porten la penitència: una dreta presonera de l'extrema dreta populista i nacionalcatòlica i sense aliats territorials a la vista. Així doncs, tingui una bona setmana, senyor Feijóo.