Des de l’1 d’octubre, l’independentisme no ha fet res més que deixar passar oportunitats. Ho va fer després de l’1 d’octubre, quan el govern va optar per no proclamar la independència un cop fets públics els resultats. Ho va fer després del 21-D, quan va guanyar unes eleccions imposades per un estat que tenia coll avall que les guanyaria –i per això les va convocar- i va preferir anar a remolc del jutge Llarena. Ho va fer després de la detenció de Puigdemont, quan el carrer va tornar a mobilitzar-se entomant el “Puigdemont, president” mentre el Parlament anava proposant candidats per allò tan vell de carregar-se de raons. I ho va fer al cap d’uns dies, quan la justícia alemanya va deixar Puigdemont en llibertat i va descartar extradir-lo pel delicte de rebel·lió. 

ERC i el PDECat es van presentar a les eleccions del 21-D parlant de “república” i, igual que el 27 d’octubre quan van fer veure que declaraven la independència, no han fet més que pervertir-la i folkloritzar la idea de la independència per tapar allò que és claríssim: que no hi ha cap intenció de tirar endavant el mandat de l’1 d’octubre.

Elsa Artadi va dir dimecres passat en una entrevista a Vilaweb que “hem entrat en la ratera on volien que entréssim i hem de sortir-ne”, que traduït vol dir: “Hem jugat al gat i la rata amb l’estat per donar peixet als votants independentistes, però se’ns acaba el temps de la pastanaga i ben aviat proposarem un candidat ben autonomista que agradi a l’Estat mentre anem prometent que investirem Puigdemont quan la llei de presidència deixi d’estar suspesa, perquè evidentment també hem de fer veure que no ens esperàvem  trobar-nos amb aquestes traves”. 

D’aquí a uns dies, potser sota alguna fórmula estrambòtica de consells de la república que tampoc no estalviarà querelles, Junts per Catalunya proposarà un candidat que serà del gust del govern espanyol –encara que això tampoc no impedirà que la Generalitat segueixi estant intervinguda pel mecanisme que sigui. No serà Puigdemont ni durà un programa de desplegament de la república. La CUP haurà de decidir aleshores si converteix la seva abstenció en un "no", o si s’estima més allargar la pastanaga del procés. Sense catarsi, l’independentisme no podrà sortir d’aquest fangar i començar a dir la veritat.