Sempre t’escric a tu, ara tampoc. No tinc manera de saber-ho. No sé com funciono, i vull pensar que jugo amb les paraules, i no que les vomito. Tots hem viscut al costat d’un pou algun cop, diu el poeta. Evocar i abocar. I potser sí, que hi ha diverses etapes a la vida on creus, on quedes convençut, que la teva vida no et pertany només a tu. I fins i tot arribes a pensar que has nascut per aquest propòsit i et tranquil·litzes perquè tot sembla tenir sentit. Quina indigestió. Potser el més flagrant dels casos és la paternitat o maternitat. Tot ha de ser en relació amb el fet que els teus fills tinguin una vida còmoda o tranquil·la. Tot per ells. Quin error, si no afegeixes que també hi ha un tot per tu, no només a fills, pares, dones, marits i tots els etcèteres. Si la relació de la teva vida és envers els altres, aquesta relació no pot ser ni positiva ni sincera si tu mateix no estàs com vols estar com individu. De nou el mirall, en aquest cas com l’esquives. Deia el filòsof que el cor del pare és l’escola del fill. No pots ser feliç ni en relació amb el teu entorn, ni molt menys a les suposades necessitats d’aquells a càrrec teu. No estic dient d’abandonar els nostres descendents o de ser negligents. Soc sobretot pare, però no només. No podem deixar passar l'oportunitat de ser protagonista de la nostra història basant-nos en ‘i si’ perennes i fantasiosos. Ser valent és renunciar avui per tenir opció demà i sobreviure a la ‘supervivència’ rasa i plana. T’imagines ser feliç? Això vol dir estar tranquil i en pau i no immers en un núvol d’impactes i demandes.

Despertar el que mai ha estat mort del tot. Però la resurrecció ve amb peatge, i jo vull pagar.

Havent patit en tantes tempestes, havent perdut records i esperances, sent hereu de naufragis i frustracions, i encara surts al carrer quan plou. Això és ser valent, o tan sols entendre i acceptar que la vida és per viure-la i no importa massa si perds o guanyes: hi tornaràs. I això no és només que l’amor és l'única oportunitat que deia Sartre, és que l’amor és la gran oportunitat. I amor són tantes coses. Parlem de tot menys del temps que s’esmuny entre els dits, ens reclama Vetusta Morla, i cada cop que algú escriu himne indie es mor un hipster. Però tenen raó quan canten “maldita dulzura la tuya” que acaba sent nostra. I ara citaré un geni quan et recordo allò de que “lo mismo te echo de menos lo que antes te echaba de más”. Ja t’ho faràs, hem quedat que estem a mitja pensió i evito de moment el “ácido aroma de martirio” que denuncia Luis Alberto de Cuenca, quan et veu passejar per la Castellana.

Totes les coses importants passen en un bar, en una cafeteria, al voltant d’una taula o flanquejats per una barra. Vaig entrar a un dels meus temples, petit com un cau i grandiós com el cel del Carib. Vaig entrar amb el meu amic i ens vam procurar espai a la contrabarra. Vaig demanar un parell de còctels amb nom d’illa icònica i desitjada, massa ciutat per estar aïllada i massa lluminosa per no trobar-la a faltar. Vas deixar el teu grup d’amics. No t’havia vist. Cal estar cec per no veure’t i absolutament mort per no mirar-te. Però jo no estava d’humor, i me’n vaig sortir amb una verònica una mica maldestra. Amb el whisky i el vermut a la mà el meu còmplice em va fer notar que potser valdria la pena baixar de la meva torre d’arrogància i estupidesa per tornar a ser mortal i jugar amb una deessa com tu. Vam riure. Sovint no cal més. I des de llavors el meu tacte és addicte al teu perfum. L’olor de l’ambició, l’efluvi del final de la joventut, la turgència de l’aroma de la pluja que ens amara i que ens diu que prou.

Diu que l’enyor no deixa viure. De vegades és difícil mirar a la cara al teu propi retrat. Ara vas tu i t’obres en canal, regales la teva confiança i te’n tornes. No vols res a canvi, vols que tot pugui ser. Quan un potser és un tot i quan un no dic que no és un horitzó. L’opció, l’oportunitat, la finestra que es pot obrir perquè la teva ànima claustrofòbica tingui un horitzó. T'adones que es tracta de treure coses, no d’afegir-ne. "La perfecció s'assoleix, no quan no hi ha res més a afegir, sinó quan no hi ha res més a treure", ens dispara Antoine de Saint-Exupéry en mode budista. Ens hem passat la vida construint un castell d’excuses. És terriblement senzill. A qui vols fer riure i qui et fa riure. I després ja tot és literatura i advocats de família.

La teva seguretat em neguiteja, però és benzina per la meva pròpia determinació. Em fas ser més agosarat que valent, més il·lusió que esperança. I m'ha agradat comprovar que la guspira que tens per mirada cada cop espurneja més i més fort. S’atribueix a Albert Einstein la màxima que enmig de la dificultat hi trobes l’oportunitat. Per fer què i sense saber com. Que bonic era estar viu, quan tot es podia fer i quan eres sord a tot el que no fossin idees per conquerir el món. I anar fent perquè guanyar i empatar no sempre és tan diferent. Venim de deixar de perdre. Allò que, ja que no podem tenir la lluna quedem-nos amb les estrelles. I no només la llum, sinó el que ho fa brillar, ens fa brillar.

Diu Marina Rossell que “cantar no et deixa mentir”. Cantarem, però com el Dylan que escup les paraules i no vol que s’interpreti el que ell ja ha entès. Ens pensem grans monjos de la saviesa del món mentre fem broma dels horòscops i posem la fe en dietes i constel·lacions o en xifres. Trobar respostes sense buscar-les. Ella sempre ho diu: qui vulgui peixos que es mulli el cul. Deixa el telefonet i posa la cara, perquè te la trencaran. Més d’un cop. Somriu, soc jo.

Et passes el joc quan t’adones que no li has de fer cas. Quan llegeixes i vols explicar alguna cosa que tens enganxada al pit t’adones que hi ha qui ho ha escrit abans i millor que tu. "En tenia prou amb mirar-nos i saber-nos. No ens importaven els silencis. Estàvem junts i n'hi havia prou... Aquelles sobretaules sense paraules, aquelles mirades sense projecte, sense esperar grans coses de la vida eren senzillament la felicitat". Ni més ni menys que Miguel Delibes a Señora de rojo sobre fondo gris detalla el que volem. I no tenim pebrots d'aconseguir. Les oportunitats són com les albades: si un espera massa, se les perd. Esperant.