L’acord parlamentari entre ERC, Junts, el PSC i els comuns per modificar parcialment la llei de política lingüística del 1998 prova de respondre a la sentència del TSJC sobre el 25 % del castellà amb voluntat -se suposa- de salvar els mobles. La novetat del pacte és que inclou per primer cop el castellà com a llengua "d’aprenentatge", per bé que reserva el terme de "llengua vehicular" només per al català. Es camina damunt d’un filferro i sense xarxa. Alhora, en comptes de parlar de percentatges, els legisladors fan servir el concepte "presència adequada", d’acord amb els projectes fixats per cada centre educatiu segons el context. Quan tot estava fet, Junts ha dit que congelen el seu suport a l’acord, mala notícia.

Som davant d’un pedaç, d’una jugada mestra o d’un canvi de model? Això blinda la immersió o, al contrari, obre una esquerda en un sistema que ha rebut l’estocada dels tribunals? Potser és aviat per treure conclusions. De moment, es pot fer confiança als quatre grups polítics que han sabut trobar un punt de consens que, ben segur, no satisfarà tothom; d’entrada, la CUP ha quedat fora d’aquest acord, la qual cosa cal lamentar.

D’altra banda, cal valorar molt positivament que socialistes i comuns formin part d’aquest compromís. Com hem dit tantes vegades, el PSC és un actor indispensable en les grans polítiques de país, pel seu pes social, territorial i polític, i per la seva capacitat de generar sinergies en àrees on les forces independentistes tenen una presència feble o escassa. A més, els socialistes van ser determinants per tirar endavant el model d’immersió, quan això era una aposta incerta. És intel·ligent preservar les grans majories en les matèries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb assumptes que la ciutadania viu de manera immediata com l’educació, la salut, el benestar i la seguretat. Ens hi juguem la cohesió i la unitat civil.

Servirà aquesta maniobra legislativa per satisfer els jutges i per frenar les demandes de les entitats i partits espanyolistes que animen algunes famílies a exigir més hores de castellà a les aules? No es pot assegurar. Estem a l’espera del decret que prepara el Govern i que desenvolupa la LEC, amb l’objectiu de treure la qüestió del fangar judicial. En tot cas, el pacte firmat pels quatre partits més importants de la Cambra catalana (i amb més presència al món local) fa pensar en els deures pendents sobre llengua i escola. Per alguns, parlar d’això és trencar una mena de tabú, però l’aplicació de la immersió exigia i exigeix un escrutini valent, amb flexibilitat per adaptar el model als canvis que s’han produït des dels anys vuitanta.  

El problema és que la revisió del model d’immersió hagi de fer-se a correcuita, per impacte dels tribunals i en resposta a una ofensiva coordinada de partits i entitats que voldrien esborrar el català de l’espai públic. És el problema i és la llàstima. Analitzar a fons si la immersió escolar pensada quan governava Jordi Pujol encara funciona és una cosa que interessa tothom, no només els que diuen que "és un desastre" o els que diuen que "és un èxit". Entre el tremendisme d’uns i les visions idíl·liques dels altres, és obvi que cal repensar-ho tot amb bon criteri; també cal repensar la presència del castellà en l’educació dels nens catalans, sense prejutjar que això impliqui treure hores de català arreu. Repensar-ho tot, no per donar satisfacció a jutges i polítics demagogs, sinó perquè la realitat col·lectiva es mou i no vivim en una postal congelada. Repensar-ho tot, sense perdre de vista quina és la llengua minoritzada que necessita protecció.

Si Junts no avorta el consens inicial, donarà els fruits desitjats aquest canvi legislatiu i el posterior decret? Es posaran les coses a lloc i deixarà la llengua a l’escola de ser un motiu de controvèrsia? Podran fer els mestres la seva tasca sense interferències? Aquest és el desig d’una gran majoria del país, fatigada que alguns practiquin -de manera indecent i amb mentides constants- la política del misto amb les llengües que parlem.