El 28 de novembre es feia públic que la Unesco declarava la tècnica de la pedra seca com a patrimoni immaterial de la Humanitat. Administracions locals, agents culturals i alguns particulars sensibles desbordaven il·lusió per les xarxes i es felicitaven per la fita assolida. És una bona notícia per a tots els Països Catalans, sens dubte, però alerta amb l'eufòria, perquè aquesta declaració és una mica diferent de les anteriors que hem tingut i a veure com la gestionem.
Fins ara hem tingut casos com la Patum, les falles del Pirineu, el cant de la Sibil·la, els castells o el misteri d'Elx, un patrimoni que es manifesta d'una manera concreta, en un lloc concret i en unes dates concretes. Aquesta concreció ha fet que l'interès del públic creixés (en algun cas potser de manera excessiva) i sembla que la concatenació Unesco-promoció-salvaguarda és un fet. Si més no, és la impressió que fa des de fora.
En el cas de la pedra seca no parlem de cap esdeveniment, de cap festa ni cap data assenyalada. És un reconeixement a una tècnica. Només un altre cas proper s'hi assembla una mica, també geogràficament, el de la dieta mediterrània, declarada patrimoni immaterial el 2013 (declaració, val a dir, una mica estranya, agafada amb pinces). A diferència de l'abstracta dieta mediterrània, la pedra seca té un avantatge: ha generat manifestacions físiques, visibles i perdurables en el temps. Cabanes, barraques, marges, aljubs, balmes murades... Allí estan, aguantant la compostura com poden.
Tots aquests elements, malgrat la declaració, continuen igual de vulnerables a la deixadesa i a múltiples agressions, perquè el reconeixement de la Unesco no és cap protecció legal ni suposa una exigència de conservació. No cal anar gaire lluny: la declaració de la pedra seca ha coincidit amb les celebracions del 20è aniversari de la declaració de l'art rupestre com a patrimoni de la Humanitat. Quants jaciments tenim a Catalunya, oblidats i fets malbé?
Per tant, si el pas fet per la Unesco és o no una victòria ho sabrem el dia de demà. De moment, hi ha coses per ser optimista i altres per no ser-ho gens. Tenim publicacions, congressos, visites guiades, concursos de fotografia, esdeveniments que combinen patrimoni, turisme i gastronomia, jornades de reconstrucció; però tenim també, a algunes zones del país, un model agrari de regadius que en moltes ocasions és devastador per a aquest tipus d'arquitectura popular.
Tenim un sistema tributari capaç de gravar aquestes cabanes, convertint-les, en conseqüència, en una nosa i no en un valor a preservar. Tenim un model d'infraestructures grandiloqüent (diga-li parcs eòlics, diga-li grans línies elèctriques, diga-li AVE o diga-li autovies) poc respectuós amb aquest patrimoni que, no ho oblidem, és quasi sempre de titularitat privada. L'amenaça abans de cantar victòria és gran.
Fins ara hem tingut casos com la Patum, les falles del Pirineu, el cant de la Sibil·la, els castells o el misteri d'Elx, un patrimoni que es manifesta d'una manera concreta, en un lloc concret i en unes dates concretes. Aquesta concreció ha fet que l'interès del públic creixés (en algun cas potser de manera excessiva) i sembla que la concatenació Unesco-promoció-salvaguarda és un fet. Si més no, és la impressió que fa des de fora.
En el cas de la pedra seca no parlem de cap esdeveniment, de cap festa ni cap data assenyalada. És un reconeixement a una tècnica. Només un altre cas proper s'hi assembla una mica, també geogràficament, el de la dieta mediterrània, declarada patrimoni immaterial el 2013 (declaració, val a dir, una mica estranya, agafada amb pinces). A diferència de l'abstracta dieta mediterrània, la pedra seca té un avantatge: ha generat manifestacions físiques, visibles i perdurables en el temps. Cabanes, barraques, marges, aljubs, balmes murades... Allí estan, aguantant la compostura com poden.
Tots aquests elements, malgrat la declaració, continuen igual de vulnerables a la deixadesa i a múltiples agressions, perquè el reconeixement de la Unesco no és cap protecció legal ni suposa una exigència de conservació. No cal anar gaire lluny: la declaració de la pedra seca ha coincidit amb les celebracions del 20è aniversari de la declaració de l'art rupestre com a patrimoni de la Humanitat. Quants jaciments tenim a Catalunya, oblidats i fets malbé?
Per tant, si el pas fet per la Unesco és o no una victòria ho sabrem el dia de demà. De moment, hi ha coses per ser optimista i altres per no ser-ho gens. Tenim publicacions, congressos, visites guiades, concursos de fotografia, esdeveniments que combinen patrimoni, turisme i gastronomia, jornades de reconstrucció; però tenim també, a algunes zones del país, un model agrari de regadius que en moltes ocasions és devastador per a aquest tipus d'arquitectura popular.
Tenim un sistema tributari capaç de gravar aquestes cabanes, convertint-les, en conseqüència, en una nosa i no en un valor a preservar. Tenim un model d'infraestructures grandiloqüent (diga-li parcs eòlics, diga-li grans línies elèctriques, diga-li AVE o diga-li autovies) poc respectuós amb aquest patrimoni que, no ho oblidem, és quasi sempre de titularitat privada. L'amenaça abans de cantar victòria és gran.