Vaig saber qui era Pedro Sánchez el febrer de 2014, en una xerrada a Granollers sobre el model federal. Encara no hi havia hagut consulta, ni eleccions plebiscitàries, ni pas al costat d'Artur Mas, ni referèndum, ni cops de porra, ni repressió encadenada i insuportable, ni presos preventius, ni repartiment d'estopa legal en nom de la Constitució i de la indissoluble unitat del regne. Aleshores, tot era per fer i tot podia anar a pitjor, com bé demostra el propi Sánchez, que aquells dies era un diputat de bona planta del qual era impossible sospitar que podria arribar a ser el secretari general del PSOE tres anys després. Viure per creure.
 
Una cosa és innegable: Sánchez ja demostrava tenir unes grans aptituds per espatllar tot allò que se li posés pel davant. Era una màquina infal·lible per liquidar les expectatives creades, des de la il·lusió compartida d'una esquerra veritablement fraternal i optimista, a l'absència de risc per fer tremolar els fonaments d'un Estat que necessitava una sacsejada, passant per un programa federal de la señorita Pepis, per uns plans de futur sense plans ni futur, per una retòrica indulgent i carregada de tòpics, per l'abandó total de voler ser oposició o alternativa, per un discurs tan poc creïble com increïblement buit.
 
I així segueix fent Pedro Sánchez, dia rere dia, demostrant unes grans virtuts per ser prescindible i residual, entomant el paper de comparsa en el procés repressiu i en aquesta negativa constant de diàleg. Pedro Sánchez, una de les grans decepcions d'un sistema pervers i fallit com l'espanyol, i un dels polítics que més i pitjor representa la deriva d'un país venut a la dreta més cavernícola i reaccionària. Pedro Sánchez, aquell qui s'encarrega de blanquejar les violències sospitosament habituals del feixisme, especialment virulentes i indignes a Catalunya. Pedro Sánchez, un polític d'estrassa amb perdurabilitat de kleenex. L'exemple viu del fatídic "bonrotllisme" de la caricatura que queda del progre.
 
Pedro Sánchez, aquell qui busca el posat més seriós del seu manual d'histrionismes per parlar de xenofòbia o de supremacisme, per comparar –i quedar-se tan ample– el president Quim Torra amb Le Pen o amb els ultradretans de Vox. Pedro Sánchez, aquell de qui s'esperava que aportés idees noves en l'harem de corrupció en què s'havia convertit l'actualitat política. Pedro Sánchez, aquell qui diu que s'ha de canviar la tipificació de la rebel·lió del codi penal per adequar-la al cas català. Aquell qui ni ha mogut ni un sol dit per redreçar l'error i la tirania d'una presó inhumanament preventiva.
 
La pregunta que cal fer-se, arribats a aquest punt, és: i vosaltres, companys del PSC, on sou, mentre el partit que va regenerar Espanya es desfà i es converteix en irrellevant? Què feu quan el PSOE entra en el fang dialèctic de la pitjor caspa europea? Què feu quan es parla de societat fracturada i, al mateix temps, s'acusa, es deté i es criminalitza qui no pensa com vosaltres, cabdills de l'statu quo? "Homes petits fan partits petits", li llegia a Lluís Llach sobre Sánchez en un tuit dels darrers dies. Pel bé de tots, que la petitesa i la curtesa de mires no s'emporti per davant la decència que encara queda, i molta, al PSC.