Per molt que llegim i escoltem discursos i conferències, no sabem qui som. És cert que ara sabem que som fills de l’aigua i que ja es pot explicar científicament l’evolució de la nostra espècie i la d’altres espècies animals.
 
Tampoc no sabem cap on anem. Avui, a diferència dels segles passats, no podem fer previsions ni a quinze o vint anys.
 
Avui ja podem concloure que totes les guerres són la mateixa guerra; que la fam, la pobresa i la misèria són les de sempre, com la mort. Amb tot, la vida camina cada dia i el nostre temps és curt.
 
La bellesa humana és efímera i l’engany dura just el temps de procrear. La inconsciència i la ignorància ajuden a sobreviure, i és cert que, com sempre, preferim copular que creure en una pàtria.
 
I hem de triar. Lluitar per un palau o viure en un cau amagat. Deixar-nos posseir per la vanitat o acceptar la solitud. Hem de triar, entre totes les òperes del món o el cant dels ocells.
 
Tots els filòsofs llegits queden muts davant dels homenots desconeguts de les muntanyes i del mar que viuen l’emoció de la vida entenent que la veritable emoció no cal buscar-la.
 
Avui el comú busca desesperadament emocions destrossades de forma impecable pel seu propi sistema. La partida de naixement és l’acta d’un nou esclau.
 
Avui encara és més lliure una bestiola del bosc que qualsevol de nosaltres