Ara deu fer un parell d’anys que un amic em va recomanar llegir l’assaig No pensis en un elefant del lingüista americà George Lakoff, una d’aquelles lectures que m’haurà marcat per sempre més. En aquest llibre s’hi reflexiona, des d’una òptica progressista, sobre el paper del llenguatge a l’hora de condicionar el pensament de les persones. El que vol fer notar Lakoff és la capacitat de la dreta americana per generar un discurs a base de sobreentesos i afirmacions més implícites que explícites. Aquest ús del llenguatge és especialment perillós perquè es salta tota la part de l’argumentació i va directe al subconscient de les persones. Un exemple que posa Lakoff: l’expressió “alleujament fiscal” porta implícit el fet que els impostos són més una càrrega a l’individu que una contribució al bé comú. Per tant, abaixar els impostos és un “alleujament”,  d’aquesta càrrega. Aquest ús del llenguatge no és exclusiu de la dreta americana. En bona part, qualsevol moviment polític es serveix d’eines d’aquest tipus. El que és important tenir en compte és que les expressions no són neutres ni imparcials.

Un altre assaig interessant, que es complementa amb l’anterior, és el de Michael Billig titulat Nacionalisme banal. Billig ens explica que els estats es defensen contínuament amb un discurs que aparentment és insípid i transparent però que té una forta càrrega ideològica i emocional. Els estats nació es legitimen constantment davant dels seus ciutadans per tot un seguit de sobreentesos com els que apuntava Lakoff i la premsa té un paper importantíssim en la difusió d’aquest imaginari del nacionalisme banal.

M’ha vingut al cap tot això arran d’una notícia apareguda a l’edició catalana d’El País que titulava “La Generalitat desafia el Govern amb una llei d’accés universal a la sanitat”. A primer cop d’ull he quedat desconcertat: com podia ser que la Generalitat desafiés el Govern si la Generalitat és el Govern? Després he entès que quan El País parla de “govern” es refereix al govern espanyol, generant un sobreentès gens innocent. No es queda aquí la cosa, sinó que quan el govern català pren una decisió que difereix de la que prendria el govern espanyol resulta que es tracta d’un “desafiament”. No és que el govern català prengui decisions en funció de la voluntat dels ciutadans del seu país, sinó que ho fa per molestar el govern de veritat, que és l’espanyol.

Poc després de llegir aquest titular, veig que el diari valencià Las Provincias treu una enquesta que pregunta “Et sembla bé que es valencianitzi el nom de la ciutat de València?”. Amb una qüestió com aquesta es va molt més enllà d’una simple enquesta. El que es posa en dubte, només preguntant-ho, és la normalitat de posar en l’idioma autòcton el nom d’una ciutat i es deixa surant en l’aire una boira que diu que allò normal és que es faci en llengua castellana.

En un moment com l’actual és important tenir en compte l’existència d’aquests mecanismes i estar-ne previnguts.