José Luis Escrivá, el ministre d'Inclusió i Seguretat Social, entre els anys 2023 i 2024 en el govern de Pedro Sánchez ha estat el gran artífex d'una reforma del model dels plans de pensions en vies de fallida. Mirem si no les xifres. Es va establir que el 2030 tindríem 13,5 milions d'aportants als plans de pensions. Avui dia només se n'han afegit 700.000 de nous sobre una base anterior de 2.000.000.
A aquest ritme, arribarem al 2030 com a molt a nou milions d'aportadors. El problema és molt greu en la mesura que a l'haver deixat a mínims els incentius fiscals pels plans individuals i no haver previst la lentitud del desplegament dels plans sectorials, portem quatre anys amb més retirades de diners que d'entrades i concretament només el 2024, aquest saldo negatiu va arribar als 600 milions d'euros. Des del 2021 les aportacions als plans privats s'ha reduït en més de 10.000 milions d'euros. Una calamitat de planificació que va totalment en contra dels objectius dels models complementaris de pensions.
El ministre Escrivà es va saltar el consens imprescindible en el marc del Pacte de Toledo del 1995, passant-se’l per l'Arc de Triomf sense gaires complexos, amb pedaços puntuals per no perdre bous i esquelles electorals i donant un cert respir als homes de negre de Brussel·les. Funambulisme sense xarxa.
Bàsicament, el model de la reforma es va centrar a rebaixar les pensions màximes de forma progressiva, allargar l'edat de jubilació i augmentar els impostos al treball que actualment es reparteixen 6 a 1 entre empresaris i treballadors. FEDEA ja advertia que en els cinc anys següents les cotitzacions pujarien entre 4 i 5 punts per ajustar el dèficit de la caixa, per tant, encariríem el cost del treball i seríem menys competitius. Doncs l'han ben endevinada i per acabar-ho d'arreglar, insisteixen a reduir la jornada laboral a les 37,5 hores a la setmana com si fóssim babaus que no saben que la jornada es mesura de forma anual i no setmanal. Vivim al país dels pedaços permanents per no consensuar reformes de gran importància que donin seguretat als contribuents i solvència política als governants.
El debat sobre les pensions i si les arribarem a cobrar continua ben vigent en les converses de la ciutadania. Els baby-boomers i la generació X confien que encara les cobraran, però el que més els inquieta és no saber la procedència de les retallades i d'on sortiran els diners per pagar-les. Si miren enrere veurem una població activa que no creix prou per fer-hi front, fruit d'una estructura econòmica de baix valor afegit i, per tant, de salaris baixos. Mireu el creixement del turisme i dels serveis en general que frenen les millores en la productivitat i en la competitivitat país. A part d'una taxa de fertilitat que no supera l'1,2%. És a dir, molt per sota de la taxa de manteniment poblacional que estaria al voltant dels dos fills per parella.
L'edat mitjana de jubilació és de 64,7 anys, però l'esperança de vida que tenim és la més alta d'Europa amb 83,3 anys. Per tant, un cop jubilats, rebrem si som vius, l'equivalent a 19 anys de pensió de jubilació. Per entendre la magnitud de la tragèdia cal recordar que la jubilació el 1967 era als 65 anys, però que l'esperança de vida era de 74 anys. Per tant, s'havien de finançar les pensions de mitjana uns nou anys de cada treballador. Hem doblat el cost del sistema només amb la reducció de la mortalitat gràcies a un magnífic i tensionat sistema de sanitat col·lectiva, enveja de molts països. Un peix que es mossega la cua, millor sanitat i millor alimentació ens allarguen la vida, però ens resistim a incrementar l'edat de la retirada laboral i no cal ser de ciències per veure que aquesta equació no quadra.
Que diuen els nostres joves? Si parleu amb els millennials, no entendran de què els parleu perquè crec que la majoria d'ells, els més conscients, tenen clar que no cobraran les pensions tal com les entenem ara i, per tant, en el seu radar es plantegen fórmules d'estalvi personal per no dependre d'elles. En qualsevol cas, la ciutadania ha pres consciència que el sistema no és sostenible a llarg termini sense unes grans reformes que no es veuen a l'horitzó.
L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), en el seu darrer informe Financiando el futuro, ja alerta d'una menor recaptació tributària fruit de l'envelliment poblacional i un increment clar de les despeses sanitàries i de les pensions que avui superen els 185.000 milions d'euros. Espanya, avui en dia, té un 65% d'habitants amb possibilitats d'estar al mercat del treball, però el 2060, com a molt, només tindrà el 56% d'ells. La Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (FEDEA), per la seva part, també alerta d'aquesta deriva i anuncia en el seu estudi Los efectos presupuestarios de la reforma de las pensiones 2021-2023: impacto total y la cláusula de salvaguarda del MEI que el 2050 la despesa del sistema social suposarà un 17,5% del PIB enfront d'uns ingressos per cobrir-ho que només arribaran al 13%, degut sobretot a la revalorització amb l'IPC i l'augment de les pensions mínimes, agreujant el dèficit recurrent del sistema.
Poca gent som conscients del que destaca el Banc d'Espanya quan diu que les pensions espanyoles són les terceres més generoses d'Europa darrera de les de Grècia i d'Itàlia quan, segurament, la majoria de la població té una percepció totalment contrària a aquesta afirmació. No estem parlant de xifres absolutes sinó que la taxa de benefici de les pensions o la relació entre la prestació mitjana sobre el sou mitjà està un 22,8% per sobre de la mitjana europea. Tampoc som conscients que proporcionalment tenim una despesa en pensions un 34% més alta que Alemanya i un 31% més que França amb un menor nivell d'ocupació i, per tant, de cotitzants.
I és que la "caixa" de les pensions per finançar partides impròpies l'han saquejat tots els partits polítics de dretes i esquerres. Hem passat de tenir el 2.011, uns 66.815 milions d'euros als 2.153 milions el 2019. Ningú s'ha atrevit a buidar-la del tot per no generar un titular de vergonya torera però aquesta actualment continua a mínims.
Arreglar les pensions futures no és tan difícil, només caldria fer el que recomanen tots els organismes i experts en la matèria:
- Incrementar l'IVA per finançar les pensions com ja fan alguns països.
- Ampliar el pes dels pensionistes en l'IRPF.
- Ampliar l'edat de jubilació i ajustar-la a l'esperança de vida.
- Limitar la capacitat de depredar la caixa amb despeses impròpies per motius politicoelectorals sense el consens dels agents socials.
- Dels tres pilars de la previsió social, ajustar-ne el tercer, la previsió individual: El primer pilar són les pensions contributives i no contributives sota els principis de repartiment, proporcionalitat i de contribució.
El segon pilar es basa en la previsió en l'empresa: sistemes de pensions promoguts per empreses i per autònoms com ho ha fet molt encertadament Autònoms de Catalunya (AUTCAT) amb Caixa d'Enginyers essent líder al país amb aquesta iniciativa. El tercer pilar és la previsió individual: es basa en la capitalització individual per fer una borsa d'estalvi. Caldria tornar a posar estímuls importants. Sense crear i estimular una cultura d'estalvi complementària, les futures generacions patiran molt i amb una mirada predadora a curt termini farem més gran el forat de les pensions.