La darrera gran mentida mediàtica, política i judicial que s’ha construït a Espanya sobre el que passa a Catalunya parla de l’independentisme com un moviment violent i terrorista. La mentida és tan grotesca i exagerada que no ha trigat gaires dies a ser despullada per un tribunal d’Schleswig-Holstein. Però és preocupant, perquè a diferència d’altres vegades, ara ja no es tracta de maledicències de tertulians exaltats, sinó que la mentida apareix als escrits d’acusació, informes policials i autos de processament i pot portar a la gent que és assenyalada a condemnes de molts anys de presó.
 
Aquesta mentida és, tanmateix, sostenible perquè descansa sobre una llarga cadena de mentides prèvies. La violència és només el darrer pas: abans hi va haver la persecució del castellà, el clima asfixiant totalitari, la xenofòbia antiespanyola, l’adoctrinament dels nens. Una mentida darrere d’una altra que, totes juntes, han anat consolidant un relat segons el qual Catalunya és una mena d’excepció totalitària en un marc (l’espanyol i europeu) de democràcia, llibertat i pluralisme. Si hom llegeix la premsa espanyola dels darrers anys, les comparacions entre el sobiranisme català i el nazisme no són anecdòtiques sinó sistemàtiques. Catalunya seria una societat malalta, en què el nacionalisme persegueix la dissidència, imposa una visió del món mitjançant la falsificació de la història, l’adoctrinament a les escoles i la manipulació a gran escala dels mitjans de comunicació. Tot per anar estenent un odi antiespanyol que, en el fons, només busca protegir els interessos d’una elit corrupta. Pot semblar una exageració, però diria que és un resum més aviat moderat de les coses que es diuen. 
 
Tot plegat va començar a la dreta mediàtica. Molta gent recorda una portada de l’ABC de setembre de 1993, amb una foto de Pujol i el titular “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña” com el tret de sortida de la construcció d’aquest relat. Aviat es va convertir en el discurs dominant a l’anomenada ‘caverna mediàtica’. Però no s’ha quedat allà, i poc a poc ha anat colonitzant altres espais. Incloent-hi el diari El País. Fins i tot els sectors més raonables, que no compren la gran mentida, a mesura que aquest relat es va fent hegemònic, es veuen abocats a una mena de fal·làcia del punt mig: negar radicalment que res de tot això sigui cert acaba sent percebut com una actitud molt radical, còmplice amb el totalitarisme independentista i, per tant, antiespanyola. Per això hom es veu forçat a, d’una manera o d’una altra, contemporitzar amb la mentida i buscar-hi els matisos sense negar la major. Hi ha matisos i excepcions, és clar. Sobretot en l’àmbit de l’esquerra (a l’esquerra del PSOE) i fora dels grans mitjans.
 
El que és important, tanmateix, és entendre quina funció juga la mentida. Em fa l’efecte que, fonamentalment, del que es tracta és de deslegitimar l’independentisme com a adversari polític acceptable. Si l’independentisme català defensa un projecte totalitari, excloent i vulnerador de drets, no se’l pot tolerar. I es converteix en un enemic a eliminar.
 
Arribats a aquest punt, la convivència democràtica deixa de ser possible, perquè la democràcia només pot funcionar entre adversaris. Un dels elements fonamentals dels sistemes democràtics és precisament, el consentiment dels perdedors: quan l’adversari guanya democràticament les eleccions, o un referèndum, els perdedors n’accepten el resultat perquè s’ha produït per procediments acceptats per tots, i perquè hi ha límits i garanties dels drets de tothom. Però és clar, si la representació dominant de l’independentisme és la d’un moviment totalitari que vol perseguir i fer desaparéixer el castellà i la cultura espanyola de Catalunya, adoctrinar els nens i seguir saquejant, doncs llavors deixa de ser acceptable. Diria que estem en aquest punt, i per això hi ha hagut un silenci tant eixordidor sobre els empresonaments i la persecució penal a l’independentisme.
 
Hi ha qui diu que el proper pas és la suspensió d’activitats d’entitats i/o partits independentistes. Des que en alguna de les causes hi ha aparegut el delicte d’organització criminal, sembla una hipòtesi més plausible. No sabem si passarà o no. Però el que sí que sabem és que el clima d’opinió que hi ha a Espanya (i a una part de Catalunya, no ho oblidem) ho permetria.