El 47 aniversari de la mort del dictador ha servit perquè una altra vegada els carrers de Madrid hagin escenificat la nostàlgia d'un sector minoritari envers el règim franquista. Aquest cop, els gestos i els càntics feixistes han fet que des del ministeri de la Presidència s'hagi decidit obrir expedients a organitzacions convocants i a manifestants per esbrinar si han incorregut en exaltació de la dictadura. La nova llei de Memòria Democràtica contempla la possibilitat de multes que poden arribar fins als 150.000 euros per exaltar la sublevació militar del 18 de juliol del 1936 o els crims comesos pel règim. 

Ja es veurà el recorregut que poden tenir aquests expedients. Des de l'esquerra, Íñigo Errejón ha afirmat que cal ser prudents en tot allò que té a veure amb el delicte d'opinió i ha recordat que hi ha precedents contraproduents, com quan el delicte d'odi s'ha utilitzat en contra de militants antifeixistes. En tot cas, sovint es posa l'èmfasi en els aspectes més anecdòtics d'un tema prou seriós com és el de la memòria democràtica.

Es fa molt difícil de diferenciar el que és concentrar-se en record del dictador sense que això sigui, d'una manera o altra, una apologia de Franco i del seu règim. Mentre el govern espanyol estudia sancions als cada cop més residuals nostàlgics del franquisme, convertits en una caricatura d'ells mateixos, romanen dempeus aspectes més greus que afecten de ple la memòria. 

Aquest diumenge, mentre un grapat d'ultres homenatjaven el seu referent, a Barcelona, davant la seu de la Prefectura de Via Laietana, Òmnium Cultural, Iridia i un seguit d'entitats memorialistes reclamaven de nou que l'edifici que va ser símbol repressiu sigui redefinit com un espai de memòria. Encara ara, molts dels qui van ser torturats a la comissaria no han rebut cap tipus de suport per afrontar aquesta capítol tràgic de la seva biografia. En altres països, com explicava en una entrevista un activista que va ser torturat, Carles Vallejo, les víctimes de persecució que figien de dictadures rebien assistència psicològica quan arribaven al país d'acollida.

S'ha hagut d'esperar fins ara perquè un criminal de guerra com Queipo de Llano hagia estat exhumat de la Macarena de Sevilla. La pervivència de monuments i plaques de record de criminals de guerra és un fet vigent i un sector de la dreta que s'anomena constitucionalista no amaga el seu coqueteig amb el pòsit feixista. Una política de memòria eficaç implica que vagin a l'una classe política, mitjans, acadèmia i escola per forjar una interpretació coherent i democràtica del passat. Un requisit ara per ara impensable però en el que s'ha de treballar.

La societat espanyola continua mostrant-se esquerpa a posar el focus de la veritat sobre els anys lúgubres de la postguerra i el franquisme. I com en altres aspectes, el govern espanyol es mou per la superfície dels problemes de fons. Aviat veurem si la nova llei és un estri útil per construir un relat potent sobre la memòria democràtica o si, altre cop, governar a cop de titular impedeix enterrar d'una vegada els fantasmes més tenebrosos.