Pedro Sánchez i el PSOE estan descobrint aquests dies fins a quin punt es van equivocar quan, al començament de la legislatura espanyola, van rebutjar de pla una Llei d'Amnistia com a mètode per resoldre el repte de la desjudicialització del conflicte català. Era la solució més neta i més política, i també la més ràpida, però com sempre que no hi ha voluntat política per fer una cosa, es van buscar i trobar excuses tècniques –en aquest cas en forma de dubtes de constitucionalitat–, i la proposta del Govern de la Generalitat i del conjunt de l'independentisme va morir abans de néixer.

Com que l'amnistia per la porta del davant es va negar, ha calgut fer-la per la del darrere i fent veure que es fa una altra cosa, com si l'opinió pública espanyola fos imbècil. Ni la sedició s'ha eliminat "per homologar el codi penal espanyol al dels països del nostre entorn", ni ara s'estudia la reforma de la malversació "per desfer el nyap del Codi Penal del PP". Tothom sap que tant l'una cosa com l'altra s'estan fent per buscar els efectes equivalents al d'una amnistia per als condemnats pel procés i també per als qui encara estan pendents de judici pels fets d'octubre del 17. Recordem-ho: hi ha una trentena de càrrecs del govern Puigdemont-Junqueras encausats al jutjat penal número 13 de Barcelona.

Aquests jocs malabars per reformar el Codi Penal ad hoc no són només el preu d'ERC per la investidura i per les successives votacions dels PGE. És el pànic de Sánchez a l'impacte d'una més que probable condemna a presó d'aquesta trentena d'homes i dones, amb el que significaria de retorn a la casella d'inici: presó, tensió, enfrontaments al carrer, inestabilitat i, en definitiva, fracàs absolut de la seva política amb Catalunya. Sánchez té molt viu el record de quan va haver de sortir cames ajudeu-me de l'Hospital de Sant Pau, perseguit per les bates blanques al crit de "llibertat presos polítics". Aquell dia un escorta va arribar a mostrar una arma llarga.

El que s'hauria pogut resoldre en un sol acte –Llei d'Amnistia–, ha acabat sent un menú servit en tres plats. D'entrant, els indults; de principal, derogació de la sedició; i per postres, reforma de la malversació. Semblava que l'opinió pública espanyola s'havia empassat amb una certa facilitat els indults, però amb la sedició van aparèixer les primeres flatulències. I ara, quan li ha arribat el torn a la malversació, al PSOE i al seu entorn mediàtic se li està fent bola a l'estómac, amb símptomes clars d'indigestió. Normal: és molt difícil tocar la malversació sense que, de retruc, se n'acabi beneficiant algun corrupte icònic.

És el que passa quan no ets un estadista, sinó un equilibrista. El president espanyol mai ha encarat la qüestió catalana com una qüestió d'estat o com una crisi constitucional, sinó com una inflamació molesta que només requereix pomada i temps. I tampoc ha tractat mai els seus interlocutors independentistes com una contrapart amb la qual negociar una solució política duradora, sinó com una oportunitat aritmètica –13 diputats– per arribar a la Moncloa i mantenir-s'hi. ERC ha fet molt bé d'aprofitar la frivolitat i afany de poder de Sánchez i ha aconseguit empènyer el menú fins a les postres, però tot està molt agafat pels pèls i se'n pot anar en orris en qualsevol moment. Mentrestant, Catalunya continua essent l'únic país o regió d'Europa regit per una llei que no ha votat ningú. Al juliol de l'any que ve en farà 12 anys.