L'any passat, al conjunt de l'Estat, van denunciar-se 2.143 violacions. Això són sis al dia. Una cada quatre hores. Vuit de cada deu catalanes asseguren haver patit algun tipus d'agressió sexual al llarg de la seva vida. D'aquestes, només un 12% van acabar en denúncia. Són les últimes dades fetes públiques per la conselleria i el ministeri de l'Interior. No només són escandalosament repugnants sinó que serveixen per centrar el debat sobre la llei del "només sí és sí", que aquesta setmana s'ha convertit en una lamentable olla de grills. I quan la cosa s'esvalota, la ultradreta sempre hi guanya. 

Aquí el rovell de l'ou són elles, les víctimes. Totes les víctimes. Les acceptades per la justícia, les que la injustícia no reconeix, les que no s'han atrevit a denunciar i les que ni tan sols han sabut reconèixer-se a elles mateixes com a tal. Per vergonya. Per la maleïda culpa, que digui el que digui el diccionari, en aquest tema només té un gènere, el masculí. El masculí, plural. 

El soroll dels últims dies és un tret al peu pel feminisme. Perquè alguns agressors s'estan beneficiant d'una llei que en principi venia a reforçar la protecció de les agredides, sí. Però també, i això és igual o més greu, deixa a l'aire un missatge de no-se-puede a totes les que dubten si denunciar i a les futures víctimes que -desgraciadament- encara vindran. 

Que surti la ministra Irene Montero, el gran ariet contra el masclisme, a culpar els jutges de masclistes és irresponsable. Deixant de banda que la meitat de la judicatura espanyola la formen dones, crea el marc mental que davant d'aquesta justícia no hi ha res a fer. I tant per tant, una víctima podria acabar pensant que no val la pena enfrontar-s'hi. 

Però quedar-se en qüestionar la manera com la ministra ha gestionat la crisi seria fer curt. A la dreta han ensumat la sang i han sortit en tromba. És deplorable com determinada caspa s'ha enfundat aquests dies en el vestit de defensors d'unes víctimes que durant anys han posat en dubte, assenyalant-les com a culpables, provocadores. Els de "es-vesteixen-com-putes" s'omplen ara la boca per posar el crit al cel per les rebaixes de penes. 

El nyap de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, en vigor des de fa un mes i mig, no és responsabilitat exclusiva d'Irene Montero. El text va passar el sedàs del consell d'Estat, del consell de ministres, del Congrés i del Senat. I sí, el caducat Consell General del Poder Judicial va advertir que hi havia el risc de revisió a la baixa de penes, però no de les mínimes, com està passant, sinó de les màximes. I tot plegat està tacant una llei que incorpora altres progressos importants en la lluita feminista. 

L'oportunisme dels uns arran d'aquesta polèmica és inacceptable, com ho és també la tossuderia dels altres de no voler reconèixer un error evident. La llei del "només sí és sí" va fer-se a cop calent, recollint el malestar social generat per la primera sentència de la Manada. No oblidem d'on sorgia la indignació. Un senyor jutge va considerar que la noia no va ser violada, perquè en cap moment va verbalitzar un no, obviant la paràlisi que, assaltada per un grup d'animals que es deien Manada, va patir la víctima. Perquè allò no es repetís, va optar-se per eliminar la categoria d'abús sexual per passar a considerar-ho tot com a agressió, amb diversos graus. Com fan a la majoria de països europeus, dit sigui de passada. 

En aquesta guerra cultural descarnada entre la dreta i l'esquerra, la judicatura ha pres partit, és innegable. Però això no és cap novetat, per tant, era obligació del legislatiu, del govern Sánchez, haver sabut blindar un dels seus projectes estrella i no deixar escletxes que poguessin aprofitar-se per retorçar la llei al seu gust. El problema és que en el foc creuat entre trinxeres sempre acaben pagant justos per pecadors.