El Partit dels Socialistes de Catalunya mai ha estat un partit independent, d’estricta obediència catalana. En el moment del seu despertar ja és una formació lligada al PSOE. Els anomenats catalanistes del partit han hagut de fer sempre estirabots per intentar “fer-nos empassar rodes de molí”.

Avui, perdut el seu poder a dins, alguns s’han sentit lliures d’expressar allò que durant anys no han pogut fer; d’altres han preferit retirar-se i uns pocs intentar l’impossible i continuar el discurs tronat de “si tu no hi vas, ells tornen”, sense entendre que el senyor Rubalcaba és també un “d’ells”.

El que més em crida l’atenció és el poc rèdit nacional que han tret personatges de l’entorn del partit com en Joan Manuel Serrat i d’altres. Personatges que, en el seu moment, feien ostentació d’un antipujolisme i, conseqüentment, d’un antinacionalisme mostrant-nos amistats “progres” espanyoles i fent creure que es podia ser plenament català al seu costat.

Un cop més, la història recent ens diu que l’Estat espanyol mai ha complert ni amb el primer Estatut ni ho fa ara amb el segon. En canvi, ells mai s’han queixat als seus amics “progres” de Madrid i voltants. Em sorprèn recordar els inicis d’aquests personatges i el seu grau de compromís i com, a mesura que es van aburgesant, perden aquest compromís amb la identitat nacional. Potser lluitaven contra una dictadura perquè era de dretes i no per l’intent d’aniquilació cultural que significava? Potser si la dictadura haguera estat d’esquerres l’hagueren defensat? Certament, tinc la sensació que el que queda de la delegació territorial del PSOE a Catalunya i el seu entorn és allò que sempre ha estat en essència.

Puc entendre que siguin partidaris d’un Estat espanyol federal, però em costa entendre què encara ens pretenguin enganyar dient que això és possible i, a més, tenir la barra de fer-nos esperar la consulta sense tenir cap acord d’estat. I en cas de tenir-lo, no tenir cap garantia de compliment. No hi ha encaix possible de Catalunya amb Espanya, doncs Espanya no ens reconeix ni tan sols l’existència nacional, el subjecte polític que som. Talment com el PSOE mai ha reconegut el PSC. Per això el PSC no desapareixerà si no que continuarà essent el PSOE de Catalunya; la diferència raurà en què no tindrà el benefici del dubte: són allò que han votat sempre i són d’aquells amb els que sempre han votat al costat: Contra l’Eix del Mediterrani, Confecció de pressupostos, lleis de finançament, lleis culturals, responsabilitats en Defensa, en Cultura (només cal sentir parlar al famós Eduardo Punset), lleis d’invasió competencial a Catalunya, etc.

El PSC va morir amb Pallach i el seu Reagrupament, el d’avui només esvaeix dubtes a qui els tingueren.