Per tercer Nadal consecutiu quatre presos polítics catalans passaran les festes de Nadal a presó. Per als altres 5 ja serà el segon. En situacions d'injustícia (com passa també amb una malaltia o una pèrdua) el dia a dia t'empeny endavant en un intent de normalitzar i desdramatitzar una situació que no és acceptable.

Aquesta setmana la justícia europea ha deixat en evidència l'estratègia judicial de l'estat espanyol contra l'independentisme. Amb l'assentament de la doctrina Junqueras, el que ha quedat palès és que l'Estat té un raser punitiu i venjatiu amb qui el posa en dubte. Dit d'una altra manera: la llei diu que el sistema penitenciari està encaminat no al càstig sinó a la reinserció i que el sistema judicial espanyol és garantista.

Si fos així, el Suprem no hauria tingut cap problema en esperar que el TJUE donés resposta a les seves preguntes sobre la immunitat. O hauria buscat qualsevol de les alternatives possibles a la presó preventiva. O hauria decidit posar en llibertat Oriol Junqueras de manera immediata fins que resolgués com afecta la decisió europea a la sentència dels cent anys.

Aquest mateix raser ha imposat presó per a set persones a qui s'està aplicant de forma absolutament desproporcionada la llei antiterrorista. Alguns surten de presó després de tres mesos i a sobre encara ens hauríem de sentir protegits! La violència estructural i cultural que ens estan endossant com a societat no pot quedar impune.

El pitjor de tot és que encara hi ha qui nega l'essència política de les preses i els presos quan és un dels temes cabdals en la negociació entre els partits independentistes i el PSOE. O algú dubta que Cuixart i Sànchez no tindrien a hores d'ara el tercer grau penitenciari si no fossin qui són? O algú dubta que Carme Forcadell és a presó perquè, a part de ser presidenta del Parlament, va ser presidenta de l'ANC?

Un dels mals de la repressió és que t'arrossega als mínims. Et treu del focus. Et vol obligar que el subjecte de discussió no sigui el de la teva ambició i llibertat política sinó el de simplement tenir una situació personal digna, com seria passar el Nadal a casa. Sort de la fortalesa de presos i preses.

A la repressió cal plantar-li cara d'una manera desenfadada. Doble o res. Tu em reprimeixes per haver ambicionat una altra societat? Doncs no només "ho tornaré a fer" sinó que ho redoblarem. Perquè l'independentisme ha de ser (com ho deia l'Anna Gabriel) la porta oberta a canviar-ho tot. Si no, de què?

La proposta pel 2020 hauria de ser la de simplificar les coses i deixar enrere el sectarisme empobridor. I ser més ambiciosos socialment. Fèiem la conya a la Competència un dia que els catalans som "pobres" fins i tot en els deliris de grandesa. No fem realitat el clixé, si us plau. Per exemple: La independència de Catalunya hauria de passar per un nou referèndum (no veig ningú amb capacitat per aplicar el de 2017).

Aquest referèndum, com qualsevol altre, ha de tenir tres passos de validació. En primer lloc per la mateixa societat catalana. Amb aquest n'hi ha més que suficient. Se'n diu AUTOdeterminació. És a dir, que el permís i la validació te'l dónes tu mateix. Un cop tens aquest (tens un acord entre el Sí i el No), la comunitat internacional ha de fer el segon pas. Un cop tens aquests dos, la tercera validació és la de l'Estat de qui et separes, que ja haurà fet tot el possible perquè els dos primers no s'esdevinguin, com ja hem comprovat.

Mentrestant miro la litografia que va fer l'artista mataroní Rovira Brull l'any 1977, dedicada als presos polítics de la capital del Maresme. Hi diu "Per Nadal tots a casa". 42 anys més tard, no pot ser que estiguem demanant exactament el mateix. De moment, qui sí que passarà el Nadal a casa és Iñaki Urdangarin. De vegades la comparació és prou explicativa de què es permet i què no en aquest país. Molt a favor que el cunyat del rei espanyol, ell, sí que pugui gaudir dels beneficis penitenciaris d'aquest sistema tan garantista. Aquesta llei, com a mínim, per a tothom.