Que les criatures són una esponja és un fet, i que es fixen més en allò que fem que en allò que diem és indiscutible. I per això avui m'agradaria explicar-vos per què no m'agrada donar un cop de bastó al pobre tió, tiona, tronc de Nadal o soca, el que sigui que tingueu a casa.
En primer lloc, deixar clar que no estic en contra de fer cagar el tió, o "cagar el tió" com li diuen alguns. Està clar que és una tradició amb segles d'història i que hem d'intentar conservar si és que ens estimem la nostra cultura i la nostra història.
Però igual que hi ha tradicions que han evolucionat per sobreviure al segle actual, amb els valors d'avui dia, (ara ja no anem amb una carraca a matar jueus perquè ens sembla una autèntica bajanada), hauríem de revisar com les nostres criatures integren les violències ja des de la primera infància.
I no és que em sembli malament que les criatures piquin un tronc. Em semblaria malament que destrossessin arbres o la natura a tort i dret, perquè seria violència ambiental. Picar un tronc pot ser més aviat un exercici positiu per als infants, igual que ho pot ser picar el gel d'unes escales que han quedat glaçades o llaurar la terra d'un camp o d'un hort urbà.
Hi ha una infinitat de maneres de treure l'energia agressiva que tenim a dins: hi ha qui surt córrer, o qui fa patchwork per desestressar-se, qui juga al paraulògic o qui cuina per un regiment. I els infants també poden tenir la seva: des de fer una cabana a pujar i baixar per un tobogan.
Picar un tronc no és el problema. El problema és que des del moment que humanitzem aquell tronc, que li dibuixem uns ulls i una boca, que li posem una barretina i una manteta per sobre, des del moment que l'acollim a casa i li donem mandarines, pells de mandarines, o fins i tot de tot per menjar, estem obrint les portes de casa nostra a un ésser màgic a qui exercim violència perquè ens cagui regals.
Perquè per als infants no és només un tros de soca. Igual que per ells una nina no és només un tros de drap. Per les criatures és quelcom màgic, que d'una manera o una altra s'arriben a estimar. I per això m'agradaria convidar-vos a fer el següent exercici i veure-ho des del seu punt de vista: estem cantant, estem contents, perquè piquem amb un bastó un ésser màgic que ens estimem i gràcies a fer-li mal, n'obtenim un benefici. És aquest l'aprenentatge que volem que tinguin?
I així és com a poc a poc i des de la infància anem integrant violències que són popularment acceptades. Perquè no passa res, és un tros de soca. Però, en canvi, no veuríem gens bé que piquessin aquella cuineta que els acaben de portar els Reis i que els ha costat un ronyó. És també un tros de fusta i aquest no l'hem humanitzat ni alimentat...
Tenim totes aquestes violències tan integrades en el nostre dia a dia, fins i tot en les nostres tradicions i marc mental i social, que ens costa pensar en el rerefons de tot plegat i fins i tot ens pot semblar exagerada aquesta reflexió. Però pensem bé en què els fem dir:
"Si no cagues bé et donaré un cop de bastó". Els estem ensenyant l'amenaça. Què és portar-se bé i tota la càrrega que implica per una criatura portar-se bé? I si ens posem a pensar bé moltes de les frases que els diem als infants per Nadal es basen en l'amenaça o el xantatge: "Si no t'acabes tot el que tens al plat els Reis no et portaran joguines", "Els Reis et vigilen"... i amb aquestes frases es busca posar un límit amb un rerefons manipulador: des del xantatge i l'amenaça en lloc d'oferir límits sans i respectuosos amb la infància.
Hi ha altres versions de la cançó que poden resultar més educatives: "no caguis arengades que són massa salades", basades en una petició. No estàs obligant a l'ésser mitològic ni amenaçant-lo. Li estàs fent una petició sobre els teus gustos i això és totalment legítim.
Hem de poder oferir als nostres infants altres maneres més respectuoses de fer cagar el tió. I segurament molts voldran continuar picant-lo com a vàlvula d'escapament o per imitació. Però si més no dient-los que hi ha altres maneres. Que bonic seria poder fer cagar el tió acaronant-lo, fent-li una abraçada, bressolant-lo o simplement cantant i no utilitzant força bruta contra aquest ésser màgic.
I qui pensi que el que dic és llirisme, i que els infants ja saben que no és un ésser viu, que es transportin amb el pensament amb quan ells i elles tenien quatre anys. De debò no pensava que la màgia existia de veritat? Vivim en una societat tan adultocèntrica que ens oblidem que un dia vam ser infants i vam creure en la màgia de Nadal.
Que cada família faci cagar el tió de la manera que vulgui, només faltaria. Aquesta és només una reflexió pels qui considerin que els petits detalls compten, que la societat evoluciona, i que les nostres criatures són el futur. És només una reflexió pels qui vulguin construir un futur millor, més just i respectuós.
En primer lloc, deixar clar que no estic en contra de fer cagar el tió, o "cagar el tió" com li diuen alguns. Està clar que és una tradició amb segles d'història i que hem d'intentar conservar si és que ens estimem la nostra cultura i la nostra història.
Però igual que hi ha tradicions que han evolucionat per sobreviure al segle actual, amb els valors d'avui dia, (ara ja no anem amb una carraca a matar jueus perquè ens sembla una autèntica bajanada), hauríem de revisar com les nostres criatures integren les violències ja des de la primera infància.
I no és que em sembli malament que les criatures piquin un tronc. Em semblaria malament que destrossessin arbres o la natura a tort i dret, perquè seria violència ambiental. Picar un tronc pot ser més aviat un exercici positiu per als infants, igual que ho pot ser picar el gel d'unes escales que han quedat glaçades o llaurar la terra d'un camp o d'un hort urbà.
Hi ha una infinitat de maneres de treure l'energia agressiva que tenim a dins: hi ha qui surt córrer, o qui fa patchwork per desestressar-se, qui juga al paraulògic o qui cuina per un regiment. I els infants també poden tenir la seva: des de fer una cabana a pujar i baixar per un tobogan.
Picar un tronc no és el problema. El problema és que des del moment que humanitzem aquell tronc, que li dibuixem uns ulls i una boca, que li posem una barretina i una manteta per sobre, des del moment que l'acollim a casa i li donem mandarines, pells de mandarines, o fins i tot de tot per menjar, estem obrint les portes de casa nostra a un ésser màgic a qui exercim violència perquè ens cagui regals.
Perquè per als infants no és només un tros de soca. Igual que per ells una nina no és només un tros de drap. Per les criatures és quelcom màgic, que d'una manera o una altra s'arriben a estimar. I per això m'agradaria convidar-vos a fer el següent exercici i veure-ho des del seu punt de vista: estem cantant, estem contents, perquè piquem amb un bastó un ésser màgic que ens estimem i gràcies a fer-li mal, n'obtenim un benefici. És aquest l'aprenentatge que volem que tinguin?
I així és com a poc a poc i des de la infància anem integrant violències que són popularment acceptades. Perquè no passa res, és un tros de soca. Però, en canvi, no veuríem gens bé que piquessin aquella cuineta que els acaben de portar els Reis i que els ha costat un ronyó. És també un tros de fusta i aquest no l'hem humanitzat ni alimentat...
Tenim totes aquestes violències tan integrades en el nostre dia a dia, fins i tot en les nostres tradicions i marc mental i social, que ens costa pensar en el rerefons de tot plegat i fins i tot ens pot semblar exagerada aquesta reflexió. Però pensem bé en què els fem dir:
"Si no cagues bé et donaré un cop de bastó". Els estem ensenyant l'amenaça. Què és portar-se bé i tota la càrrega que implica per una criatura portar-se bé? I si ens posem a pensar bé moltes de les frases que els diem als infants per Nadal es basen en l'amenaça o el xantatge: "Si no t'acabes tot el que tens al plat els Reis no et portaran joguines", "Els Reis et vigilen"... i amb aquestes frases es busca posar un límit amb un rerefons manipulador: des del xantatge i l'amenaça en lloc d'oferir límits sans i respectuosos amb la infància.
Hi ha altres versions de la cançó que poden resultar més educatives: "no caguis arengades que són massa salades", basades en una petició. No estàs obligant a l'ésser mitològic ni amenaçant-lo. Li estàs fent una petició sobre els teus gustos i això és totalment legítim.
Hem de poder oferir als nostres infants altres maneres més respectuoses de fer cagar el tió. I segurament molts voldran continuar picant-lo com a vàlvula d'escapament o per imitació. Però si més no dient-los que hi ha altres maneres. Que bonic seria poder fer cagar el tió acaronant-lo, fent-li una abraçada, bressolant-lo o simplement cantant i no utilitzant força bruta contra aquest ésser màgic.
I qui pensi que el que dic és llirisme, i que els infants ja saben que no és un ésser viu, que es transportin amb el pensament amb quan ells i elles tenien quatre anys. De debò no pensava que la màgia existia de veritat? Vivim en una societat tan adultocèntrica que ens oblidem que un dia vam ser infants i vam creure en la màgia de Nadal.
Que cada família faci cagar el tió de la manera que vulgui, només faltaria. Aquesta és només una reflexió pels qui considerin que els petits detalls compten, que la societat evoluciona, i que les nostres criatures són el futur. És només una reflexió pels qui vulguin construir un futur millor, més just i respectuós.