Durant llargs mesos i anys pirotècnics a Catalunya un dels esports nacionals ha estat l'entrevista política. Hi ha hagut una sobredosi de programes de tota mena que amb la benzina del procés independentista han consumit la nostra esperança i la nostra paciència. Autèntic mirall de la societat i de les seves ganes de viure, de què l'interessava, de quines eren les seves aspiracions. Visc un moment en què tinc l'ocasió de retrobar-me amb diversos professionals de la comunicació d'aquest país, obrint ventall i remenant l'aigua com diu aquell, i m'he trobat un comentari generalitzat: abans els polítics es donaven de bufetades per tenir micro, ara s'amaguen. I ja ho tenim.

El president Pujol va fer famós allò de dir "ara no toca" quan no li convenia respondre a la pregunta que li feien, ara en una còpia dolenta la majoria de la classe política del país ha decidit baixar de marxa i no contestar mai, de fet ja quasi no es pot preguntar.
 
He fet l'exercici i numèricament el nombre de programes i d'aparicions de polítics no ha caigut en picat, és veritat. A les televisions, ràdios i premsa escrita encara trobem entrevistes. És clar que sí. Ara bé, el perfil és molt més institucional. Jo ja soc una mica veterà malgrat que el meu cutis sempre ho vulgui desmentir i recordo bé l'època de l'Estatut de 2005. Va ser un aperitiu del suflé del procés. Però Déu n'hi do.

Recordo que a les redaccions de premsa on jo remenava la cua era habitual tenir entrevistes amb polítics de tots nivells, no només per omplir les pàgines del cap de setmana quan cau l'interès informatiu sinó perquè necessitàvem saber-ho tot. Perquè es volien dir coses. Ara no i qui dia passa any empeny. Potser és que tothom té la cua de palla. Costa refiar-se d’un polític que s’amaga, i que a més es justifica assegurant que no té res a dir.
 
És una sensació agredolça. Perquè només és això, una sensació, veure que el país segueix adormit, que quan sona el despertador el toca i es dona la volta per seguir cinc minuts més. Els mitjans de comunicació segueixen fent la seva feina i ho tenen pelut quan la matèria primera que tenen és escassa. No hi ha missatge, volgudament. Abans en política es premiava tenir discurs, generar idees -partidistes i sectàries és clar- per poder usar paraules i inspiració com a armes polítiques. Ara la comunicació política ha passat a ser de gestió de crisi. Hem passat de Guardiola a Mourinho i això és nefast pel país. Potser érem més Valverde i ara som Koeman, i potser és pitjor encara.
 
És que la política no interessa, em diran. Com ha d'interessar si no diu res? La política catalana no fa trempar. Mil vegades ho he fet i mil vegades ho faré: constato que la política -i els partits i els seus milers de militants- és molt important en la vida de les persones i en la transformació de les societats. No la podem obviar. I com en totes les coses fonamentals val més ser protagonista que espectador. Els nostres polítics -des de l'alcalde de Sant Jaume de Frontanyà fins al president de la Generalitat- tenen coses a dir, tenen projectes i fins i tot il·lusions.

La política no va d'uns minions que segueixen un o una líder fins al precipici. Tenim una classe política que viu i treballa en xarxa. Alcaldesses, regidors, diputades i consellers que treballen pel país dia a dia. Han de ser propositius. No només aparèixer en campanya o quan creguin que no hi ha res a perdre. En això s'equivoquen perquè sempre hi ha alguna cosa a perdre, no explicar-te és una derrota. A la política i a la vida.