Segurament el que ha fet disparar totes les alarmes a la Moncloa no és que el Marroc hagi deixat de ser un dic de contenció, i que més de 8.000 migrants (almenys 1.500 menors) hagin arribat nedant a la zona del Tarajal, mentre les forces marroquines s’ho miraven de braços plegats, amb absoluta passivitat, com se’ls havia ordenat.
L’entrada de manera irregular de milers de marroquins a Ceuta en poques hores és una xifra inèdita, però no provoca cap "crisi greu" ni cap "desafiament" que requereixi actuar amb "fermesa" per “restablir l'ordre amb la màxima celeritat”, com ha dit Pedro Sánchez aquest dimarts. De fet, Espanya ja n'’ha retornat almenys la meitat.
Si el president del govern espanyol viatja aquest dimecres a Ceuta i Melilla, i fins i tot Brussel·les ha alçat la veu, és perquè el Marroc també ha suspès la cooperació policial i antiterrorista amb Espanya i Alemanya. La intel·ligència marroquina és clau a l’hora de detectar gihadistes que, per la proximitat cultural i el coneixement del castellà, podrien infiltrar-se amb facilitat a les fronteres europees. Per tant, es tracta d’un gest contundent per deixar clar a la Moncloa que no acceptarà que li prengui el pèl amb la qüestió sahrauí.
Rabat no ha encaixat gens bé que Madrid hagi acollit de manera clandestina el líder del Front Polisari, Brahim Gali. I no, malgrat el que s’ha dit en les últimes hores, no s’està repetint una segona marxa verda a Ceuta. El Marroc no està enviant milers de ciutadans a ocupar territori espanyol com ho va fer el 1975 al Sàhara Occidental.
Aleshores el règim franquista va mirar cap a una altra banda i ara el govern socialista no ho vol fer. Però de tota manera, Sánchez té les mans lligades. Necessita Mohamed VI, d’una banda, perquè freni l’arribada massiva d’immigrants a les portes d’Europa, i de l’altra, perquè impedeixi la penetració del gihadisme a Occident.
El que seguirà sent invisible als ulls de l’Estat espanyol són els centenars de milers de sahrauís, a qui fa gairebé 50 anys va prometre un referèndum d’autodeterminació que, com ells, continua abandonat entre les dunes.
L’entrada de manera irregular de milers de marroquins a Ceuta en poques hores és una xifra inèdita, però no provoca cap "crisi greu" ni cap "desafiament" que requereixi actuar amb "fermesa" per “restablir l'ordre amb la màxima celeritat”, com ha dit Pedro Sánchez aquest dimarts. De fet, Espanya ja n'’ha retornat almenys la meitat.
Si el president del govern espanyol viatja aquest dimecres a Ceuta i Melilla, i fins i tot Brussel·les ha alçat la veu, és perquè el Marroc també ha suspès la cooperació policial i antiterrorista amb Espanya i Alemanya. La intel·ligència marroquina és clau a l’hora de detectar gihadistes que, per la proximitat cultural i el coneixement del castellà, podrien infiltrar-se amb facilitat a les fronteres europees. Per tant, es tracta d’un gest contundent per deixar clar a la Moncloa que no acceptarà que li prengui el pèl amb la qüestió sahrauí.
Rabat no ha encaixat gens bé que Madrid hagi acollit de manera clandestina el líder del Front Polisari, Brahim Gali. I no, malgrat el que s’ha dit en les últimes hores, no s’està repetint una segona marxa verda a Ceuta. El Marroc no està enviant milers de ciutadans a ocupar territori espanyol com ho va fer el 1975 al Sàhara Occidental.
Aleshores el règim franquista va mirar cap a una altra banda i ara el govern socialista no ho vol fer. Però de tota manera, Sánchez té les mans lligades. Necessita Mohamed VI, d’una banda, perquè freni l’arribada massiva d’immigrants a les portes d’Europa, i de l’altra, perquè impedeixi la penetració del gihadisme a Occident.
El que seguirà sent invisible als ulls de l’Estat espanyol són els centenars de milers de sahrauís, a qui fa gairebé 50 anys va prometre un referèndum d’autodeterminació que, com ells, continua abandonat entre les dunes.