Després d’una llarga visita a la Xina a la dècada dels 50 del segle passat, Simone de Beauvoir, que se la sabia ben llarga, escriu un llibre llarguíssim –de gairebé 500 pàgines– exaltant les virtuts del maoisme. A La llarga marxa (Gallimard, 1957), un panegíric sobre les allargades ombres xineses de Mao Zedong, Beauvoir les escriu de l’alçada d’un campanar: "Però el poder que Mao exerceix no és més dictatorial que el que ha tingut per exemple un Roosevelt. La Constitució de la nova Xina fa impossible la concentració de l’autoritat en les mans d’un sol dirigent; el país és governat per un equip els membres del qual estan units per una llarga lluita en comú i una estreta camaraderia".

Uns vint anys més tard, a la dècada dels 70, quan les dades sobre la veritable fesomia del règim maoista ja eren aclaparadores, Simon Leys, assagista i sinòleg belga, escriu El vestit nou del president Mao, una crítica punyent de l’anomenada Revolució Cultural xinesa, on desmunta la propaganda occidental que presentava Mao vestit gairebé d’heroi. Com a càstig per dir la veritat, a Leys li van dir de tot; el van tractar de xarlatà, de difondre notícies falses (fake news avant la lettre) i tal; el van acusar fins i tot de pertànyer a la CIA! El cas és que la intel·liguèntsia europea el va condemnar a l’ostracisme i el pobre Leys va haver de marxar a Austràlia per poder continuar amb la seva carrera acadèmica.

En canvi, a Simone de Beauvoir, lluny de demanar-li explicacions per la llarga llista d’animalades de La llarga marxa i altres escrits del gènere, van continuar rient-li les gràcies i fent-la vessar d’honors fins a la seva mort i més enllà. Encara avui dia continua ocupant un lloc d’honor a l’Olimp de la intel·lectualitat, on regna Jean-Paul Sartre, que és, sens dubte, l’intel·lectual més llarg de llengua i que més impunement es va equivocar: sobre els nazis, sobre l’URSS, sobre Cuba, sobre Cambodja, sobre el Vietnam, sobre l’Iran! Quin desastre!

Si un forner no fa un bon pa o el ven massa car, es quedarà sense clients i haurà de tancar la paradeta. Si a un enginyer li cau un pont, tindrà seriosos problemes; podria, fins i tot, anar a la presó. Però els intel·lectuals juguen en una altra lliga. A ells ningú no els demana comptes. Sobre res. Per això es poden permetre el luxe –perquè és això, un luxe– de proposar idees absurdes, autèntiques bestieses, i aquí no ha passat res. Com deia George Orwell, algunes idees són tan absurdes que només els intel·lectuals se les poden empassar. Ens hauríem de demanar si hi ha alguna raó que expliqui aquesta paradoxa.

És el que fa l’escriptor i filòsof francès Samuel Fitoussi al seu últim assaig, Pourquoi les intellectuels se trompent ("Per què s’equivoquen els intel·lectuals"). El llibre, que va sortir a l’abril i ja va per la seva segona edició, recull un bon grapat d’errors com els de Sartre comesos per altres intel·lectuals. La nòmina és molt llarga: Simone de Beauvoir, Michel Foucault, Bertol Brecht, Bernard Shaw, Edgar Morin, Noam Chomsky, entre d’altres. Però el més interessant del llibre és que constitueix un intent honest per respondre la pregunta del títol. 

Com a possible via d’explicació, Fitoussi es fa ressò d’una idea de la psicologia evolutiva, segons la qual els humans tenim a més d’una racionalitat epistèmica, orientada a buscar la veritat, una racionalitat social. Al llarg de la nostra història evolutiva, la reputació d’un individu –de la qual depèn la seva capacitat de beneficiar-se de la protecció i la cooperació dels altres– ha estat sovint més important per la seva supervivència que l’exactitud de les seves idees. Dit d’una altra manera: és millor tenir les idees de la majoria, encara que siguin errònies, que les idees correctes, si van en contra de les idees de la majoria.

Segons Fitoussi, dins el cervell d’un intel·lectual guanya per golejada la racionalitat social. I això té a veure, precisament, amb les escasses repercussions que tenen per a un intel·lectual els seus errors. De fet, el baix preu de l’error i la racionalitat social es retroalimenten: mentre més baix és el preu de l’error més ens inclinem pel valor social de les nostres creences. Penseu que en el fons els intel·lectuals són essencialment jutjats per les opinions que tenen els altres sobre les seves opinions.

En opinió de Fitoussi, un altre dels trets característics de bona part dels intel·lectuals és la seva proverbial tiranofília. En efecte, la llista de dictadors reverenciats pels intel·lectuals d’occident durant tot el segle XX és llarga: Lenin, Ióssif Stalin, Mao Zedong, Fidel Castro, Ho Chi Minh, i un llarg etcètera. 

Fitoussi relaciona aquesta tiranofília amb l’atracció gairebé tel·lúrica que senten els intel·lectuals per la planificació social. Detesten l’organització espontània a llarg termini característica del capitalisme, perquè en una economia de mercat l’evolució de la societat és en bona part el resultat de les preferències de les masses, no de l’elit. En una organització social horitzontal on cadascú aporta els seus coneixements particulars a la intel·ligència col·lectiva, l’elit intel·lectual no té res a pelar. Que no ens passi de llarg.

Aquesta dèria planificadora també explica, segons Fitoussi, l’especial fascinació de molts intel·lectuals pel comunisme, epítom de la verticalitat. Jan Waclav Markaïski va encara més enllà en afirmar que el comunisme agrada tant a la crema de la intel·lectualitat perquè és, directament, un règim que es basa en l’explotació dels treballadors pels intel·lectuals.

Al llarg del seu llibre, Fitoussi es pregunta si això que passava al segle XX continua passant al XXI. La resposta és indubtablement afirmativa; només cal repassar totes les animalades que s’ha inventat el wokisme. I que només alguns intel·lectuals se les han pogut empassar del tot.

Amb tot, el més problemàtic, de llarg, és que encara queden uns quants intel·lectuals recalcitrants, refractaris a qualsevol contacte empíric amb la realitat, que són capaços de continuar defensant l’indefensable. No fa encara un any, aquí a casa nostra es va publicar Si Lenin aixequés el cap, un pamflet signat per l’Albert Botran, i no ha passat res. En Botran es deu pensar que era una bona idea dedicar-li un panegíric al màxim responsable de la instauració d’un règim responsable directe de la mort de desenes de milions de persones. I es deu pensar també que tots nosaltres som imbècils o que estem tan ideologitzats com ell. O les dues coses. O potser és tot fruit d’una juguesca un vespre que es van trobar en un bar en Botran i l’Antonio Baños:
–Albert, no tens pebrots de treure ara un llibre lloant la figura de Lenin.
–Que no? Aguanta’m el cuballiure!