El president Zapatero pensava que era lliure de prendre les decisions que cregués oportunes? Estic convençut que aquesta ingènua pregunta té molt a veure amb la història recent. Inopinadament, Zapatero s’oposava a retallar l’estat del benestar. I de forma inesperada, un dia de maig de l’any 2010, va canviar d’opinió i decidí escapçar-lo: baixada del sou als funcionaris, congelació de les pensions i reformes urgents del mercat laboral. Què va passar? Seria bo que ho expliqués! Mentrestant fem-nos algunes preguntes des del punt de vista de la socialdemocràcia que defensava.

Per què els partits que es reclamen socialdemòcrates no fan propostes tot exigint: combatre el frau fiscal, l’economia basada en l’especulació financera i els paradisos fiscals; contrapartides socials als bancs privats per compensar les ajudes públiques de què estant gaudint; presència de la ciutadania en els consells d’administració dels bancs salvats amb diners públics; al Banc central Europeu que doni crèdits als estats en lloc de fer-ho als bancs privats, que empren aquests diners per especular contra estats i ciutadans tot negant el crèdit i encarint el deute; recuperar bancs públics a partir de les entitats financeres que ara s’estan nacionalitzant per salvar-les de la fallida; que els diners dipositats com estalvis no es puguin fer servir per especular; taxes financeres al moviment de capitals especulatius; distribució equitativa del decreixement: que decreixi més qui més té.

Com s’expliquen les renúncies? L’estat, els estats capitalistes, són necessitat i resultat de l’acció del poder hegemònic. És el poder hegemònic qui defineix l’estat, qui determina com treballar, produir, generar i repartir beneficis. No a l’inrevés. I la socialdemocràcia, encarregada de redistribuir la riquesa, formava part del sistema. I el sistema, amb la crisi, li ha recordat qui mana: el capital.

Si fem memòria... Amb les arques plenes i l’amenaça comunista, el poder hegemònic va consentir que els països rics creessin l’estat del benestar. En canvi no ho va permetre al sud que calia coaccionar i explotar per satisfer les necessitats artificials i addictives proporcionades a la ciutadania del nord. Però amb les arques buides, conseqüència d’una crisi no només financera, sinó també de recursos, cal aprimar i si escau suprimir, l’estat del benestar per crear nous i rendibles negocis que substitueixin els tradicionals que s’esgoten.
 
El poder hegemònic ha recordat doncs, als estats –i al president Zapatero-, que no són lliures, que depenen dels seus creadors, finançadors, controladors, difusament representats a través dels mercats, però que no són altra cosa que l’u per cent de la població mundial que controla els recursos. Un u per cent que ni tolera ni tolerarà, diuen primer seductorament i després de manera autoritària, que s’atempti contra els seus béns i els seu dret d’imposar condicions als estats i a la ciutadania.

Per no perdre l’esperança. No podrem aconseguir una societat nova ocupant el sistema-poder dels estats: s’ha de fer des de dins de la societat per canviar el concepte de poder i substituir-lo.  Res s’aconsegueix tot i presidir un estat, si l’hegemonia ideològica continua essent del poder financer. El capital ha definit una forma de funcionar: generar guanys sense aturador i sigui quin sigui el cost humà i ecològic. I per fer-ho possible es va inventar una il·lusió: a més producció, més benestar. El temps i la crisi han demostrat que no és veritat, que quan s’arriba al límit no funciona. El mal dit creixement s’ha aturat, una generació s’ha perdut i les perspectives són empobridores. Hem de produir, sí, però tan sols el que necessitem de debò i oposant-nos a que s’imposi un preu per sobre del valor real. Si volem atrapar el futur hem de  maldar per una prosperitat vinculada al valor i no al preu. Hem de progressar agafats de la mà de l’ètica de la igualtat universal i les limitacions ecològiques.