No descobrisc res en afirmar que Sara González és, a hores d'ara, un dels referents més assenyalats del periodisme català. González, que ha passat per diferents mitjans i ha col·laborat també com a analista en espais radiofònics i televisius de prestigi, forma part de l'última colla de professionals que van passar pel despatx de Xavier Vinader.

Fet i fet, Vinader, va ser qui la va empènyer a destapar totes les vergonyes de la cohort que durant anys i panys va acompanyar un dels reietons del PSC, l'alcalde de Sabadell Manuel Bustos. Tothom sabia, comentava o deia sobre Bustos, com tothom sabia, deia o comentava de Millet, Zaplana, Bárcenas... En els països sense una tradició de premsa lliure i independent, sempre passa el mateix: tothom ho sabia, a tots els periodistes els havia arribat. I, com d'habitud, ningú no s'havia atrevit a remoure en la muntanya de fem, a fer l'ingrat paper del mucracker. Cal esperar sempre l'acció venjativa de l'espieta agreujat, l'error fatal que ho desencadena tot, el comentari tavernari del bocamoll, la denúncia anònima.

El resultat de seues perquisicions de González va ser el llibre Cas Mercuri. La galàxia Bustos (Saldonar, 2012), un reportatge amb nervi narratiu en què lluny de jutjar o pontificar la periodista es limita a explicar els fets, allò que ha vist, esbrinat, comprovat. Periodisme d'investigació emmarcat en la millor tradició.

Sara González acaba de publicar Per raó d'Estat (Ara, 2020) amb aquell mateix esperit amb què va explorar el món sòrdid de Bustos amb un magnífic pròleg de David Fernández, un altre periodista de la factoria Vinader. González s'ha endinsat en les profunditats dels casos més sonats dels darrers anys relacionats amb allò que comunament coneguem com les clavegueres de l'Estat: Cas Egunkaria, Alsasua, Tamara Carrasco, Operació Ice, la detenció dels titellaires de Madrid, Cas Dixan, les falses portades contra Xavier Trias per un inexistent compte bancari en Suïssa, la guerra bruta mediàtica contra Pablo Iglesias, l'Operació Judes.

La reportera no tan sols reconstrueix els fets i recull el testimoni punyent d'unes víctimes marcades per unes actuacions policials i judicials emparades pel sistema i clarament inspirades per la raó d'Estat, sinó que intenta una explicació racional, més enllà de posicionaments ideològics, donant veu a experts del dret, del periodisme d'investigació o de la ciència política com Sonia Andolz, Anna Punsí, Gemma Ubasart, Pedro Àgueda, Jordi Nieva, Antonio Baquero o Benet Salellas.

Fins i tot, l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, sospitós d'estar al darrere de la creació d'una policia patriòtica per salvar el PP de la seua putrefacció i a Espanya de les urpes de l'independentisme català, el gihadisme i el comunisme, és interpel·lat en una tensa entrevista en què defuig tota responsabilitat, plena d'evasives i sobreentesos. "Hi ha cap policia que no ho sigui de patriòtica?", es pregunta retòricament davant d'una atònita Sara González un Fernández Díaz patriota com hi ha pocs.

Afirma David Fernández en el pròleg que aquest és un llibre pedagògic, d'autodefensa ètica i democràtica, un llibre per a "sortir de la tirania de l'instant -que és tant com dir la dictadura de l'oblit-, mirar pel retrovisor que ens volen trencar i posar els llums llargs per afrontar una perspectiva que inevitablement ens garanteix el calfred. El sotrac de voler entendre i comprendre tants perquès. I la necessitat d'armar-nos de raonaments i racionalitats, contra la sempre sinistra raó d'Estat".

Sense dubte, el llibre compleix amb escreix amb tot el que apunta Fernández. Però encara hi ha més. La seua autora reivindica, en el mateix sentit que ho va fer Vinader, la necessitat d'una premsa, d'un periodisme capaç d'esdevenir un contrapoder que evite els abusos d'un Estat amb uns aparells contaminats ideològicament que sovint actuen per lliure o en funció d'interessos polítics inconfessables, il·legítims, èticament repugnants. Els periodistes no poden ser simples corretges de transmissió de les forces policials o de la judicatura. I encara, "(...) A més d'apuntalar els processos de verificació", escriu González, "l'equilibri de les informacions amb les versions de les defenses i la distància necessària per no assumir acríticament el relat de les fonts policials i judicials, una de les grans assignatures pendents té a veure amb els mecanismes de reparació. Aquest és un dels aspectes que han trobat a faltar els testimonis recollits en aquest llibre i els periodistes coincideixen plenament (...)".

Fet i fet, les clavegueres policials, mediàtiques i judicials existeixen. A l'Estat espanyol, heretat d'una dictadura nodrida pel nacionalisme reaccionari més rabiós, ferit per una Transició enganyosa i marcada per la violència, aquestes clavegueres són potents, sensibles a qualsevol canvi, fanàtiques d'aquesta raó d'Estat abassegadora, cega, implacable que fa de piconadora de dissidents i possibles enemics dels dogmes de fe que mantenen el sistema. Només una premsa igual de forta, musculada, conscient de la seua funció, ens pot salvar d'aquestes clavegueres, evitar potser una involució que fa temps que s'albira. D'això va Per raó d'Estat. D'això i del dolor de tots els que les han patit en carn pròpia. Periodisme en estat pur. Imprescindible.